dimarts, 23 de desembre de 2008

gràcies

Gràcies per dir-me que no t'agrada com escric. Necessitava sentir-ho. A mi tampoc no m'agrada. Estic encallat, no tinc ganes d'escriure. I sé que jo puc escriure bé, perquè en sóc capaç. Però no d'aquesta manera; és aquesta bitàcola, en aquesta maleïda bitàcola plena de coses passades amb sentits massa propis que m'avergonyeixen, on em quedo encallat, on em quedo sense res a dir. On se'm passen les ganes de dir res. On escric cohibit i obligat i no per plaer. Fa temps que no em sento gens satisfet d'haver escrit res. Necessito fer tàbula rasa.

Em costava tant d'entendre i era, al capdavall, tan senzill...

Amb aquest article vaig cloure l'anterior bitàcola que vaig tenir. Mai més no hi he tornat a escriure. Bona part dels articles que hi vaig posar han sigut reciclats aquí. Són gairebé tots els articles anteriors a aquest. Se n'han perdut els comentaris.

diumenge, 30 de novembre de 2008

conviure amb l'enemic

Hi havia una vegada, en un poble que només Déu sap on para, un vailet molt egoista que tan sols tenia ulls per a si mateix. No és bonic de mencionar-lo “vailet egoista”, així que en direm Roger, per dir-ne d'alguna manera. Com ja ha estat dit, pensava només en ell i en la grandesa del seu ego; la solitud, però, no perdona ningú, i, a pesar del seu exagerat egocentrisme, aquest nano, en Roger, sentia la necessitat de comunicar-se i d'estar amb algú, que és un sentiment que tots els éssers humans, segurament, alguna vegada han sentit. El problema és que ell només s'estimava a si mateix. No està malament d'estimar-se un mateix, però és mala cosa no estimar ningú més que no siguis tu. Ningú no és més important que ningú, cal ser-ne conscients, ni tampoc s'ha de sobrevalorar l'ego.

Per causa d'aquest elevat egocentrisme, mai no havia tingut ningú vora seu i se sentia més sol que un mussol. Si mai ningú s'hi havia acostat, aquest qui fos que s'hi havia acostat havia fugit esperitat del seu costat: en Roger desprenia males vibracions i, per estimar-se, menyspreava qualsevol cosa que no fos ell. Sempre havia de deixar ben clar que ningú no era més important que ell, i per això, si calia, enfonsava fins Déu per deixar constància que sols ell era l'ésser digne de ser estimat, “estimeu-me tots a mi, que jo sóc més important que vosaltres, però jo no estimaré ningú perquè jo sóc l'únic important i no haig d'estimar ningú més que a mi”. Evidentment, tothom fugia cames ajudeu-me.

Segurament, en Roger es devia demanar per què ningú no se li acostava. Per ell, devia resultar ben estrany que ningú no volgués ser a la vora d'algú tan gran com ell. Un dia devia arribar a la conclusió que ningú no se li acostava perquè no devia tractar bé les persones que no eren ell; és una conclusió que per la majoria pot semblar d'allò més òbvia, però dins el seu cap era una reflexió molt forçada. I un dia va decidir que, per no estar sol, començaria a fer pena a la gent, llàgrimes de cocodril, dient: “Jo, és que no ho entenc!, sempre he estat sol, ningú mai no m'ha estimat i sempre m'han marginat, tan bona persona que sóc. ¿Per què em rebutgen?”. I, de començament, una mica sí que va funcionar, perquè a la gent li va fer llàstima, però aviat es van adonar que la maldat que hi havia dins seu era més gran que una casa de pagès i van començar a fugir-ne: no n'hi ha prou, amb fer llàstima. No es tracta que els altres et vegin malament sinó que facis alguna cosa pels altres. Però, aquesta idea, amb prou feines si li passava mai pel cap: ¿per quins set sous havia de fer res per ningú?

Desesperat, a l'últim, va acabar convertint-se en l'ús dislocat i va començar a voler aparentar el que no era. Qualsevol cosa que pensés, si veia que a algú no li agradava, la camuflava o la capgirava fins que fos tal com volia sentir-la la gent. “Estimeu-me, que faig un gran esforç per estimar-vos”. Aquest esforç, però, era pura falsedat: en Roger seguia estimant-se únicament a si mateix i a ningú més, i l'odi envers la resta de població, que no eren més que quitxalla, deixalles, éssers inferiors, es palpava de dues hores lluny. Així va aconseguir que la gent s'hi volgués acostar una mica: oferia somriures gratuïts i regalava un “t'estimo” a qualsevol que gosava donar-li el bon dia. ¿Com no s'hi havien d'acostar, doncs? Però, només d'intimar-hi una mica, hom palpava a l'instant la profunda maldat que s'amagava al seu interior i en fugia, i per això en Roger mai no va tenir ningú vora seu, ningú que l'estimés ni volgués estar amb ell: ¿qui hi vol conviure, amb l'enemic?

dijous, 13 de novembre de 2008

records mesclats

Els records sovint són tan vagues i tan obacs que es mesclen i es confonen i, de les mescles, en surten records nous, tan vius, tan alegres o tristos, com els originals.

Recordo que algú una vegada em va comentar que havia vist un cotxe amb la matrícula “GRA”.
Però això és impossible perquè les matrícules no tenen vocals.

De vegades, fins i tot penso que potser he estat jo que ho he vist. ¿I si resulta que sóc jo que dibuixo i esborro sentiments i records com em plau? ¿I si reciclo el sentiment d’una cançó trista per fer-la viure en cors i amors arreu del temps? Ni estimar ni ésser no porten mai obligació amb ells. ¿Qui sóc i qui vull ser? ¿Qui estimo i qui vull estimar? Potser són coses que sempre han estat així d’ençà que va existir el primer home i jo me les vull personalitzar massa, perquè per mi són més importants les persones que estimo que el món i la història, independentment de com hagin esdevingut mai les coses. Però el món no s’atura i ni jo ni el meu món particular no som més que pols que un dia volarem cel enllà envoltats de roselles i de clavells --això de les flors, ho dic abellir-ho i treure'n dramatisme--.

Espero que almenys les nostres històries perdurin al llarg del temps d’una manera o altra, per insignificants que siguin.

Hold me again, sisplau.

diumenge, 19 d’octubre de 2008

la nena que només tenia tres cabells

Hi havia una vegada una noia que només tenia tres cabells.
-Mare, mare, que em faràs una trena?
Aleshores, dels tres cabells, li'n va caure un. La nena, tanmateix, va dir:

-Tant és, mare. Que me'n faràs dues cuetes, però?
Just ho va acabar de dir que, llavors, dissortadament, li'n va caure el segon.
-No t'hi amoïnis, mare! Me'l deixaré suelto.



Aquesta història és molt tràgica i commovedora. A mi sempre em deixa amb el cor tot encongit. És trista, i dura, i en poques ratlles li agafes molt de carinyo a la pobra nena. I això que no sabem ni com se diu.

De totes maneres, és una història que només serveix per explicar que algunes paraules faríem bé d'acceptar-les, perquè cap altra paraula no hauria tingut aquí el mateix efecte que "suelto".

dimarts, 14 d’octubre de 2008

a bord

De vegades, els esdeveniments, els nervis, les emocions, fan que les persones siguem precipitades.

De bon començament podríem pensar: "Deixem que les coses segueixin el seu curs natural. Els rius flueixen per naturalesa al seu temps, ni massa de pressa ni massa a poc a poc. Si deixem que les coses vagin amb el temps que els pertany, sense precipitar-nos, arribarem a port sense haver-nos marejat durant el viatge".

Podria semblar un raonament lògic, però res no ens assegura que aquest port a què hem d'arribar sigui un bon port.


És una mica frustrant. De vegades em demano si realment val la pena tot aquest viatge. Suposo que caldrà tenir confiança, i que, com deia la cançó, tan sols cal deixar que el vaixell segueixi el seu rumb i ell ens conduirà, seguint les petjades que ens han deixat els somniadors.

Talment com un viatge en vaixell, el temps d'espera que tenim des que embarquem fins que arribem a port podem aprofitar-lo per pensar, per contemplar el paisatge, per culturitzar-nos, per llegir, per entretindre'ns...

Doncs potser tampoc no està tan malament!, però, a vegades, malgrat tot, els viatges se'ns fan llargs.

dissabte, 11 d’octubre de 2008

hi ha tristor arreu

Aquesta setmana no sé què passa, però sembla que la gent s'hagi posat d'acord a fer tothom cares de pomes agres. Que hi ha cap motiu en concret? Ha passat res? Em demano si tota la culpa ha estat de la tardor o del fred. Ja pot ser, perquè alguns dies m'he llevat amb ganes que fos hora d'anar a dormir --i que les hores passin ràpides, sisplau--. Sembla que hi hagi hagut un conveni internacional o alguna cosa així; si no, no m'ho explico.

Ahir, assegut a la taula d'un bar petit i mig abandonat, contemplava, arraulit, tota la gent que passejava Rambla amunt i Rambla avall. Jo me'ls mirava, tots i cadascun dels centenars i milers de persones que desfilaven, amb atenció en cada individu. No sé si cap d'ells es devia fixar en mi, però jo sí que em fixava atentament en detalls, en rostres, en jaquetes. La majoria caminaven sols, però també n'hi havia que anaven en parella i d'altres en grups. M'imaginava què devia ser de les seves vides: alguns devien sortir de la feina, altres devien sortir a divertir-se, altres potser vagaven sens rumb per airejar-se. Alguns d'ells potser havien tingut un dia dur, però arribaven a casa i algú els hi esperava, i potser això els havia fet mantenir-se vius tot el dia. D'altres potser havien tingut un dia molt bonic, però ara estaven moixos, rumb a casa, perquè no hi trobarien res ni ningú per fer-los feliços. D'altres caminaven esmaperduts, que potser el dia havia començat dolent i acabava pitjor. Per què vaig tenir la sensació que aquests eren la majoria?

Sembla que corren uns temps un xic amargs. Potser és per la crisi econòmica. Qui ho sap? El cas és que aquestes cares tan apagades no fan sinó desanimar fins a les nines més alegres de l'aparador de joguines. Suposo que una cosa porta l'altra. És una mica com una plaga, allò que punxa algú i a poc a poc es va estenent; no afecta tothom, però sí que afecta molta gent. I, fins quan durarà? Fins que una altra plaga de més bonança piqui algú? I si llavors no afecta ningú?

Sisplau, procurem de mostrar una mica de joia, que sovint hi ha gent arreu que intenta fer un somriure, però si anéssim tots així es desavindria tothom de seguida per protegir-se. Com va dir la Vicky del "Com pot ser que t'estimi tant", "Al món sempre hi tenim algú que ens estima, però de vegades estem massa tristos per adonar-nos-en. I tu estàs molt trista...".

Dry your tears with love.

dimarts, 7 d’octubre de 2008

digues-me






Digues-me que cap esperit no ha pogut sentir el teu alè d'ençà que vaig respirar-te per darrera vegada. Digues-me que no has sigut enlloc des que et vaig demanar que fossis només per a mi. Digues-me que has estat perdut, digues-me que no t'ha vist cap raig de sol, que envejaria fins l'ombra que voldria assemblar-se't. Digues-me que res ni ningú no t'ha sentit, que has tornat boig de desídia per mi, o tornaré boig de gelosia.

divendres, 19 de setembre de 2008

som uns envejosos!

Cada dia que passa és un món nou que has viscut i en què han passat coses ben curioses. Sovint no ens n'adonem, però de vegades trobem perles molt boniques que ens fan pensar: "Grans mercès, o senyor, per haver-me il·luminat en el dia d'avui". Gràcies a un company de feina, he vist la llum.

Bé, resulta que a la tele han fet la desfilada de moda que fan cada divendres; com que això no ho subtitulem, s'han posat a comentar que si tal se n'anava al llit amb no sé qui i tal altre amb no sé quants, i llavors han parlat de les tendències sexuals del dissenyador de roba que presentava la desfilada. A mi aquesta mena de temes em semblen superficials, però vaja, ja em faig el càrrec que, a segons qui, el pot picar la curiositat de si en Quimet se n'ha anat al llit amb en Pepet o bé amb la Cisqueta.

Però, un cop comentades les xuclades d'espàrrec que fan o deixen de fer els modistes, "perquè la meitat de modistes són gais", suposo que han pensat que hi calia aprofundir i, entrant, ara ja sí, en el si de les persones, de la personalitat i de la feina, han comentat: "No entenc com els modistes gais s'atreveixen a dissenyar. No en tenen ni idea. Els gais són gais perquè envegen el cos de les dones, l'envegen perquè no el poden tenir, però no el coneixen; llavors, com han de saber ser modistes per a dones si no saben quin cos tenen?".

Si és que som uns envejosos!

dijous, 18 de setembre de 2008

coses d'escala

Avui finalment han vingut a cobrar el rebut de l'escala. En principi és una cosa que es passa a cobrar cada mes, però jo en devia cinc... o.o

El cas és que ha estat una situació molt surrealista. Han trucat a la porta, i, esclar, he obert. Ja tenia els calés preparats i tot. Bé, doncs, en obrir, he sortit al replà i he ajustat la porta perquè no em fugissin els gats, i la senyora del rebut se m'ha quedat mirant amb una cara espantosament d'al·lucinada com dient: "Què fa aquest foll?!", com si fos una cosa tan estranya sortir al replà i ajustar la porta quan ve algú a cobrar. I llavors, diu: "Ah, esclar, els gats! Hahahahahahaha" i vinga a riure com una boja. Aleshores, han obert la porta els veïns del davant: una dona molt simpàtica, la típica iaiona catalana, molt amable i agradable i amb un accent ben bonic. Ha obert la porta amb una bata rosa d'estar per casa, i ens ha saludat, i llavors ha dit: "Aaaai! Però si tu ets el noi que estens la roba! Ooooh, molt bé, eh? Ho fas molt bé. És que sempre el veig --li explica a la dona del rebut-- estenent la roba, esclar, com que som veïns de porta per porta el veig quan estén, hahahaha! Doncs ho fas molt bé, eh? Sempre la posa tota ben posada, recta i ben llisa, molt bé, molt maco. M'agrada molt que estenguis la roba". I, mentrestant, hi havia el marit de la senyora passejant, de fons, amb la seva bateta fina i les sabatilles d'estar per casa. No sabia jo que la gent es fixava tant en si la roba l'estenia bé o malament. La dona del rebut hi ha afegit: "Ah! Estens tu la roba? I com t'ho fas amb les caques dels coloms? No et taquen tota la roba?". Eh? Què? Ja els planyo, els veïns de dalt, si sempre tenen la roba plena de caques, però aquí a l'entresòl no tenen per costum cagar les vint-i-quatre hores del dia, faltaria més.

Llavors la senyora de bata rosa ha dit: "Ai, molt bé, és que no conec pas gaires nois de la teva edat que estenguin la roba, ni que ho facin tan bé com tu. Ai, però sempre pateixo perquè tens la roba allà estesa tot el dia, sempre tinc l'ai al cor". Bé... "A vegades et descuides alguna cosa estesa". Sí. Si hi ha alguna peça que encara no és eixuta doncs la deixo més estona. Però em fa molta gràcia. És molt maca aquesta senyora. Bé, quan s'han cansat de comentar com estenc la roba (encara pateixo pels veïns de dalt: com s'ho fan per estendre la roba i lluitar contra els coloms?), llavors la dona del rebut m'ha ensenyat el que s'havia de pagar, però molt dissimuladament, com si m'hagués de fer vergonya que la veïna sabés que feia cinc mesos que no pagava. Bé, potser seria normal que me'n fes. I llavors m'ha dit: "És això --assenyalant un paper on deia: 105€--. Paga'm el que vulguis". Com? "Paga'm el que vulguis"? He qudat parat. Ho he pagat tot trinco-trinco, però els propers mesos m'ho pensaré, tu, perquè si haig de pagar "el que vulgui" doncs m'estimo més no pagar res.

En fi, coses d'escala.

dissabte, 13 de setembre de 2008

llet

Com que ja sabeu que tinc molts contactes universals i de prestigi arreu, mai no desaprofito oportunitats per ajudar un bon amic. És per això que, en aquesta ocasió, per protegir una amiga, he ficat mà ens uns assumptes per prohibir el consum de llet en qualsevol àmbit; així doncs, a partir de dissabte 13 de setembre de 2008, sense cap mena d'excepció, serà prohibit el consum de llet i succedanis arreu del món en qualsevol circumstància o àmbit, sense que sexe ni religió hi puguin influir. Aquesta llei serà perenne i universal, i qualsevol persona que tingui sospites que algú en pugui prendre ens haurà d'avisar per tal que puguem prendre les mesures necessàries.

Estem estudiant també la possibilitat d'exterminar completament la raça de les vaques, perquè mai no en quedi cap, però encara no les tenim totes de si fer-ho o no, perquè, és que són tan bufones...

dilluns, 8 de setembre de 2008

la gradació de les oques

Si dues oques entre elles tenen una gradació de vuit, i dues altres oques potser tenen també una gradació similar (no és un problema de matemàtiques), ¿què en podem pensar? Les oques es graden de vuit i això les fa tenir unes similituds i unes diferències; en algunes ocasions, coincidiran de manera de pensar, però moltes altres coses les veuran diferents. Ara no sé per què se m'ha acudit ficar l'exemple aquest amb oques; en fi, que llavors, també hi hauran altres oques amb gradacions similars, però, ¿les diferències entre aquestes dues oques seran les mateixes que hi han amb les dues primeres? És a dir, l'oca de la gradació gran tindrà unes diferències amb l'oca de gradació mitjana, però l'oca mitjana tindrà unes diferències, potser similars, potser diferents, amb l'oca de la gradació petita. Ah!, ¿què és la gradació? ¿L'oca gran i la petita tindran gaires més diferències o potser resultarà que tindran gradacions tan distants que, fins i tot, s'assemblaran més encara? La mateixa por que l'oca mitjana té de l'oca gran, ¿la deu tindre també la petita en referència a la mitjana? O, és més, ¿a l'oca mitjana li fa por, potser, la mateixa por que l'oca petita deu tindre d'ella? Potser a qui li fa més por és a l'oca gran. O potser a la mitjana. O potser a la petita.

Les oques... Les oques...

PD: He buscat "goose anime" ("oca anime") a un conegut cercador d'internet i, en comptes d'oques, m'ha sortit aquest cupido tan bufó. Ja sé que no hi pinta res, però no he trobat cap altra imatge.

dimarts, 26 d’agost de 2008

l'arracada que no es pot treure

Ell sempre havia volgut tenir alguna cosa especial, diferent de qualsevol altra. No calia que fos res de l'altre món: simplement, quelcom de bonic que no fos res habitual de la ciutat, quelcom d'original. S'ho va rumiar molt i molt, i s'ho va rumiar més encara i va tenir molts dubtes, i al final s'ha comprat una arracada. Sí, una arracada; en sembla una com qualsevol altra, però no ho és pas: és una arracada de pressió, d'aquestes que s'injecten a la pell fent força i ja no se'n treuen. Per fer-la destacar --n'està molt orgullós--, se l'ha posada a la cella.

Pot semblar que aquest fet no és res d'especial, però no és així: aquesta arracada fa la forma d'una llança punxeguda, i travessa la cella, elegantment, de biaix. El to especial és que duu un cèrcol enganxat al bell mig del pal. L'hi manté ferma i inamovible, clavat al tronc, i envolta tota la pell per fora; hi és soldat, formant base i essència del tot.

Això la fa ser l'arracada especial, i alhora l'arracada permanent: un cop posada, ja mai més no se'n pot treure; si la vols treure, l'has de trencar. I això el turmenta, perquè se l'estima molt i li agrada més que cap altra cosa del món, però sap que, si mai se la voldrà treure, la perdrà per sempre més. I això, alhora que l'empeny a voler-la conservar per sempre més, també l'empeny a voler-se-la llevar de seguida per desempallegar-se del turment.

dissabte, 23 d’agost de 2008

coses boniques

Coses boniques per guanyar, però coses boniques per perdre.

Suposo que sempre acabem pensant coses iguals. Si més no, jo. Vull pensar que no sols jo. Voldríem sumar i sumar coses boniques, però de vegades en sumar coses boniques hem de sumar coses lletges addicionalment: vénen incloses en el paquet i no podem fer res per evitar-ho; sovint tampoc no ens importa tant, però de vegades sumem més coses lletges que boniques, i llavors això no ens agrada. Voldríem sumar-ne només de boniques, esclar. I de vegades potser arriba un punt que potser ja n'hem sumades tantes que, per poder-ne sumar més, n'hem de restar, sense poder eludir-ho. Grrrgh.


És el tarannà perenne. Això es podria aplicar, suposo, a moltes coses de la vida. Potser algú ha pensat en coses materials, però jo penso que això es refereix molt més a coses de l'esperit o a béns no materials, com ara amistat o amor, però sobretot també es pot afegir a altres coses (com ara, no ho sé: una situació laboral, estabilitat, tranquil·litat).

dijous, 21 d’agost de 2008

afligit

Hom sempre pot tindre un dubte lèxic o voler cercar el significat d'una paraula per conèixer-ne el significat exacte i més precís. Jo mateix he hagut de fer-ho: cercava paraules sinònimes de "tristor" o "abatiment", i el diccionari de sinònims m'ha suggerit "aflicció". Sí. Bonica. He buscat al diccionari --en aquest cas, mira, el de l'Enciclopèdia-- què vol dir "afligit" exactament, a vejam què ens diu:

afligit -ida
[de afligir]
adj Que sofreix aflicció.

D'acord. Esclar, ens remet a "aflicció": era obvi. Doncs som-hi, cerquem-hi què vol dir "aflicció".

aflicció
[s. XIV; del ll. afflictio, -ōnis, íd.]
f 1 Estat de qui està afligit.
2 La causa d'aquest estat. Amb aquell comportament era l'aflicció dels seus.

Esclar. Gràcies, m'ho has aclarit tot. Ara hauria de buscar "afligit" per saber exactament quin és l'estat de la persona que està afligida, però no en trauria l'aigua clara.

D'això, se'n diu "el peix que es mossega la cua".

divendres, 18 de juliol de 2008

camí fosc

I, ansiós de retrobar aquella llibertat que li havia estat presa, l'individu vestit de caputxa negra va prendre el camí més trist, llarg i obac que va trobar. No li va ser fàcil de trobar-lo, car va haver de cercar arreu del món, tot sacrificant totes les mostres d'afecte que li havien donat... Però, tot i la duresa, va recórrer el camí de l'inici al final, sofrint i plorant, nit i dia, mes rere mes, per arribar al seu destí final: la solitud, la solitud lliure. I això, agradi o no agradi, sigui trist o no ho sigui, sembli absurd o no, mai ningú no l'hi podrà retreure.

dimarts, 15 de juliol de 2008

perfecció imperfecta

L'altre dia pensava en la imatge de perfecció que ens fan tenir algunes persones d'elles mateixes. Suposo que tots en devem conèixer alguna. Almenys jo sovint m'he trobat persones que, potser involuntàriament, m'han fet imatge de perfecció, com si tot allò que els passés pel cap fos bo i ho fessin bé. De vegades, potser, persones amb mancances habituals d'actituds quotidianes, però que tenen un do especial per a alguna cosa, o que sembla que, en un aspecte concret, no els pugui superar ningú.

No sé per què, me n'he anat trobant uns quants, d'aquests: algú que escriu perfectament, un tarannà diví, algú que sempre dóna els millors consells, algú que canta com ningú, etc. I, ep!, que no està pas malament que tinguin un do especial per a alguna cosa, però ningú mai no és perfecte. Ni el millor escriptor del món no escriu sempre bé. I crec que això és més contraproduent que cap altra cosa, perquè si algú escriu bé i punt, el dia que fa una falta se li diu i ja està, però el més gran geni de l'escriptura, el dia que en cometi una, tothom s'endurà les mans al cap.

M'estimo més ser bo en algunes coses i dolent en d'altres, però no arribar mai a ser brillant del tot en res, perquè el dia que pixés fora de test llavors tothom s'espantaria. Almenys jo he tingut aquesta sensació recentment amb algunes persones, que potser m'han semblat aparentment perfectes però llavors han dit o fet alguna cosa errònia: alguna cosa que una altra persona hauria fet i hauria passat sense pena ni glòria però que, en canvi, feta així, ha fet el to fora, barroera, com si fos la gran esllavissada del segle.

També penso que aquestes coses potser també són individuals, i que una persona per uns pot ser perfecta i per d'altres potser és una més d'entre totes. No ho sé, si jo, anys enrere, veiés mai que la Rodoreda fes una falta grossa en un text i que no la corregís, potser pensaria, "¿com pot ser que hagi escrit això i no s'hagi adonat que ha fet una barbaritat més grossa que una casa de pagès?", però potser a un altre no l'impactaria tant, o potser ho trobaria normal perquè no l'admiraria gens ni mica. Ella també n'és un bon exemple, perquè com a escriptora per mi és de les més grans, però sovint es comenta que com a persona ens deixava massa per desitjar.

Sé que alguns et troben ingènua i, més aviat, tirant a trivial; fan veure que no vals la pena, que ets alienant, que ets superaddictiva; d'altres, que ets entabanadora i la més eficaç ruboritzant... Però jo sé que, d'amagat, tu a tots ells els fas volar. Vull saber-ho tot de tu, investigar el que vas viure; vull tenir-ho tot de tu, els plors i també els somriures, tafanejar les veritats i rastrejar les mentides.

La casa azul, "Vull saber-ho tot de tu"

Un dia hauré de fer una dissertació filosòfica sobre la relació que hi ha entre els articles que escric i les imatges que els adornen.

dilluns, 2 de juny de 2008

la trista i melangiosa història de la granota que no podia dormir

De vegades em demano si l'atzar celestial es rebel·la amb follia contra les granotes malastrugues. ¿Quin interès hi deu tenir, ai pobre d'amfibi?

Aquesta nit ha estat una mica horrible per algun amfibi de l'ordre dels anurs. Per algun motiu que encara no ha estat desxifrat ni comprès per cap dels més erudits cervells de la raça humana, aquesta nit, una granota que dormia en un pis del carrer d'Hercegovina s'ha despertat a dos quarts de cinc de la matinada amb ganes de beure aigua --em demano si a la resta de granotes del país els ha passat el mateix--. En havent begut i, doncs, satisfeta la set, ja no li ha estat possible de dormir més. Quan, dues llargues hores després, la granota ha estat a punt de conciliar, per fi!, el son de nou (fase anomenada "trance"), un raig del primer sol del matí, petit i intens, l'ha enlluernada de tal manera que s'ha desvetllat de nou --i de poc que no s'ha quedat cega, val a dir-ho--.
Quan, mitja hora després, la granota ha estat a punt de tornar a conciliar el son, ha tingut un somni d'aquells que de vegades hom té, que somia que ensopega i cau i es fot un esglai com un temple. I vinga, som-hi.
Quan, per tercera vegada, la malaguanyada granota ha tornat a estar a punt de conciliar el son, un despertador que incomprensiblement estava programat a les vuit del dematí ha començat a sonar ben fort --amb l'ensurt consistent--, i la granota gairebé s'hi queda.
I quan, per quarta volta, la granota, mig morta, ha estat a punt de conciliar el son, ha estat l'hora dita de llevar-se per eixir al carrer i ja no ha tingut l'oportunitat de dormir més.

Jo, el narrador, estic consternat. ¿Qui l'hi explicarà, i com, aquest incomprensible esdevenir torracollons de l'atzar? ¿I qui li guarirà la son?

dimarts, 13 de maig de 2008

una cosa molt important

Vull dir una cosa molt important: em moro de son. No sé si és literal, però, en qualsevol cas, un “gairebé” no hi fa curt. Em pesen tant les parpelles i el cos en general que no sé si sóc de carn i ossos o de fibra i ònix. Diria que fins i tot em fa mal. Traient la roba estesa potser em marxaria la son, però, ¿qui gosaria privar-me d’unes ratlles de paraules buides? Si fins i tot en una circumstància així la gent llegeix i escriu, vol dir que, sobretot, la buidor ens omple la vida. I que, malgrat tot, no debades, el sofriment ens entreté una estona. ¿No us ho sembla? Jo ja sé el que em dic. Si goseu reflexionar-hi, potser traureu l’entrellat de tot plegat. I, després me l’explicareu, ¿oi?

divendres, 9 de maig de 2008

cinc pometes té el pomer...







...i, de cinc, una en caigué.

¿Per què ens hem passat la vida repetint que una en caigué i mai ningú no s'ha dignat a collir-la?

Pot semblar absurd, però no ho és pas. És molt senzill descriure situacions i ser-ne el narrador des del banc assegut. "Cinc pometes té el pomer. De cinc, una en caigué". Però més mèrit té el narrador que, en havent compost la cançó, s'alça del banc per collir-la i donar-li un cop de mà.

Tots caiem. Tots ensopeguem. Tots tenim els nostres defectes i les nostres virtuts. I avui, llegint coses que potser no hauria d'haver llegit, m'ha sabut greu no haver-me alçat a collir aquella pometa que va caure del pomer. Espero que, quan gosi alçar-me per collir-la, no s'hagi marcit.

Si mireu el vent d'on ve, veureu el pomer com dansa.