dimarts, 13 de maig de 2008

una cosa molt important

Vull dir una cosa molt important: em moro de son. No sé si és literal, però, en qualsevol cas, un “gairebé” no hi fa curt. Em pesen tant les parpelles i el cos en general que no sé si sóc de carn i ossos o de fibra i ònix. Diria que fins i tot em fa mal. Traient la roba estesa potser em marxaria la son, però, ¿qui gosaria privar-me d’unes ratlles de paraules buides? Si fins i tot en una circumstància així la gent llegeix i escriu, vol dir que, sobretot, la buidor ens omple la vida. I que, malgrat tot, no debades, el sofriment ens entreté una estona. ¿No us ho sembla? Jo ja sé el que em dic. Si goseu reflexionar-hi, potser traureu l’entrellat de tot plegat. I, després me l’explicareu, ¿oi?

divendres, 9 de maig de 2008

cinc pometes té el pomer...







...i, de cinc, una en caigué.

¿Per què ens hem passat la vida repetint que una en caigué i mai ningú no s'ha dignat a collir-la?

Pot semblar absurd, però no ho és pas. És molt senzill descriure situacions i ser-ne el narrador des del banc assegut. "Cinc pometes té el pomer. De cinc, una en caigué". Però més mèrit té el narrador que, en havent compost la cançó, s'alça del banc per collir-la i donar-li un cop de mà.

Tots caiem. Tots ensopeguem. Tots tenim els nostres defectes i les nostres virtuts. I avui, llegint coses que potser no hauria d'haver llegit, m'ha sabut greu no haver-me alçat a collir aquella pometa que va caure del pomer. Espero que, quan gosi alçar-me per collir-la, no s'hagi marcit.

Si mireu el vent d'on ve, veureu el pomer com dansa.