divendres, 18 de juliol de 2008

camí fosc

I, ansiós de retrobar aquella llibertat que li havia estat presa, l'individu vestit de caputxa negra va prendre el camí més trist, llarg i obac que va trobar. No li va ser fàcil de trobar-lo, car va haver de cercar arreu del món, tot sacrificant totes les mostres d'afecte que li havien donat... Però, tot i la duresa, va recórrer el camí de l'inici al final, sofrint i plorant, nit i dia, mes rere mes, per arribar al seu destí final: la solitud, la solitud lliure. I això, agradi o no agradi, sigui trist o no ho sigui, sembli absurd o no, mai ningú no l'hi podrà retreure.

dimarts, 15 de juliol de 2008

perfecció imperfecta

L'altre dia pensava en la imatge de perfecció que ens fan tenir algunes persones d'elles mateixes. Suposo que tots en devem conèixer alguna. Almenys jo sovint m'he trobat persones que, potser involuntàriament, m'han fet imatge de perfecció, com si tot allò que els passés pel cap fos bo i ho fessin bé. De vegades, potser, persones amb mancances habituals d'actituds quotidianes, però que tenen un do especial per a alguna cosa, o que sembla que, en un aspecte concret, no els pugui superar ningú.

No sé per què, me n'he anat trobant uns quants, d'aquests: algú que escriu perfectament, un tarannà diví, algú que sempre dóna els millors consells, algú que canta com ningú, etc. I, ep!, que no està pas malament que tinguin un do especial per a alguna cosa, però ningú mai no és perfecte. Ni el millor escriptor del món no escriu sempre bé. I crec que això és més contraproduent que cap altra cosa, perquè si algú escriu bé i punt, el dia que fa una falta se li diu i ja està, però el més gran geni de l'escriptura, el dia que en cometi una, tothom s'endurà les mans al cap.

M'estimo més ser bo en algunes coses i dolent en d'altres, però no arribar mai a ser brillant del tot en res, perquè el dia que pixés fora de test llavors tothom s'espantaria. Almenys jo he tingut aquesta sensació recentment amb algunes persones, que potser m'han semblat aparentment perfectes però llavors han dit o fet alguna cosa errònia: alguna cosa que una altra persona hauria fet i hauria passat sense pena ni glòria però que, en canvi, feta així, ha fet el to fora, barroera, com si fos la gran esllavissada del segle.

També penso que aquestes coses potser també són individuals, i que una persona per uns pot ser perfecta i per d'altres potser és una més d'entre totes. No ho sé, si jo, anys enrere, veiés mai que la Rodoreda fes una falta grossa en un text i que no la corregís, potser pensaria, "¿com pot ser que hagi escrit això i no s'hagi adonat que ha fet una barbaritat més grossa que una casa de pagès?", però potser a un altre no l'impactaria tant, o potser ho trobaria normal perquè no l'admiraria gens ni mica. Ella també n'és un bon exemple, perquè com a escriptora per mi és de les més grans, però sovint es comenta que com a persona ens deixava massa per desitjar.

Sé que alguns et troben ingènua i, més aviat, tirant a trivial; fan veure que no vals la pena, que ets alienant, que ets superaddictiva; d'altres, que ets entabanadora i la més eficaç ruboritzant... Però jo sé que, d'amagat, tu a tots ells els fas volar. Vull saber-ho tot de tu, investigar el que vas viure; vull tenir-ho tot de tu, els plors i també els somriures, tafanejar les veritats i rastrejar les mentides.

La casa azul, "Vull saber-ho tot de tu"

Un dia hauré de fer una dissertació filosòfica sobre la relació que hi ha entre els articles que escric i les imatges que els adornen.