diumenge, 19 d’octubre de 2008

la nena que només tenia tres cabells

Hi havia una vegada una noia que només tenia tres cabells.
-Mare, mare, que em faràs una trena?
Aleshores, dels tres cabells, li'n va caure un. La nena, tanmateix, va dir:

-Tant és, mare. Que me'n faràs dues cuetes, però?
Just ho va acabar de dir que, llavors, dissortadament, li'n va caure el segon.
-No t'hi amoïnis, mare! Me'l deixaré suelto.



Aquesta història és molt tràgica i commovedora. A mi sempre em deixa amb el cor tot encongit. És trista, i dura, i en poques ratlles li agafes molt de carinyo a la pobra nena. I això que no sabem ni com se diu.

De totes maneres, és una història que només serveix per explicar que algunes paraules faríem bé d'acceptar-les, perquè cap altra paraula no hauria tingut aquí el mateix efecte que "suelto".

dimarts, 14 d’octubre de 2008

a bord

De vegades, els esdeveniments, els nervis, les emocions, fan que les persones siguem precipitades.

De bon començament podríem pensar: "Deixem que les coses segueixin el seu curs natural. Els rius flueixen per naturalesa al seu temps, ni massa de pressa ni massa a poc a poc. Si deixem que les coses vagin amb el temps que els pertany, sense precipitar-nos, arribarem a port sense haver-nos marejat durant el viatge".

Podria semblar un raonament lògic, però res no ens assegura que aquest port a què hem d'arribar sigui un bon port.


És una mica frustrant. De vegades em demano si realment val la pena tot aquest viatge. Suposo que caldrà tenir confiança, i que, com deia la cançó, tan sols cal deixar que el vaixell segueixi el seu rumb i ell ens conduirà, seguint les petjades que ens han deixat els somniadors.

Talment com un viatge en vaixell, el temps d'espera que tenim des que embarquem fins que arribem a port podem aprofitar-lo per pensar, per contemplar el paisatge, per culturitzar-nos, per llegir, per entretindre'ns...

Doncs potser tampoc no està tan malament!, però, a vegades, malgrat tot, els viatges se'ns fan llargs.

dissabte, 11 d’octubre de 2008

hi ha tristor arreu

Aquesta setmana no sé què passa, però sembla que la gent s'hagi posat d'acord a fer tothom cares de pomes agres. Que hi ha cap motiu en concret? Ha passat res? Em demano si tota la culpa ha estat de la tardor o del fred. Ja pot ser, perquè alguns dies m'he llevat amb ganes que fos hora d'anar a dormir --i que les hores passin ràpides, sisplau--. Sembla que hi hagi hagut un conveni internacional o alguna cosa així; si no, no m'ho explico.

Ahir, assegut a la taula d'un bar petit i mig abandonat, contemplava, arraulit, tota la gent que passejava Rambla amunt i Rambla avall. Jo me'ls mirava, tots i cadascun dels centenars i milers de persones que desfilaven, amb atenció en cada individu. No sé si cap d'ells es devia fixar en mi, però jo sí que em fixava atentament en detalls, en rostres, en jaquetes. La majoria caminaven sols, però també n'hi havia que anaven en parella i d'altres en grups. M'imaginava què devia ser de les seves vides: alguns devien sortir de la feina, altres devien sortir a divertir-se, altres potser vagaven sens rumb per airejar-se. Alguns d'ells potser havien tingut un dia dur, però arribaven a casa i algú els hi esperava, i potser això els havia fet mantenir-se vius tot el dia. D'altres potser havien tingut un dia molt bonic, però ara estaven moixos, rumb a casa, perquè no hi trobarien res ni ningú per fer-los feliços. D'altres caminaven esmaperduts, que potser el dia havia començat dolent i acabava pitjor. Per què vaig tenir la sensació que aquests eren la majoria?

Sembla que corren uns temps un xic amargs. Potser és per la crisi econòmica. Qui ho sap? El cas és que aquestes cares tan apagades no fan sinó desanimar fins a les nines més alegres de l'aparador de joguines. Suposo que una cosa porta l'altra. És una mica com una plaga, allò que punxa algú i a poc a poc es va estenent; no afecta tothom, però sí que afecta molta gent. I, fins quan durarà? Fins que una altra plaga de més bonança piqui algú? I si llavors no afecta ningú?

Sisplau, procurem de mostrar una mica de joia, que sovint hi ha gent arreu que intenta fer un somriure, però si anéssim tots així es desavindria tothom de seguida per protegir-se. Com va dir la Vicky del "Com pot ser que t'estimi tant", "Al món sempre hi tenim algú que ens estima, però de vegades estem massa tristos per adonar-nos-en. I tu estàs molt trista...".

Dry your tears with love.

dimarts, 7 d’octubre de 2008

digues-me






Digues-me que cap esperit no ha pogut sentir el teu alè d'ençà que vaig respirar-te per darrera vegada. Digues-me que no has sigut enlloc des que et vaig demanar que fossis només per a mi. Digues-me que has estat perdut, digues-me que no t'ha vist cap raig de sol, que envejaria fins l'ombra que voldria assemblar-se't. Digues-me que res ni ningú no t'ha sentit, que has tornat boig de desídia per mi, o tornaré boig de gelosia.