diumenge, 30 de novembre de 2008

conviure amb l'enemic

Hi havia una vegada, en un poble que només Déu sap on para, un vailet molt egoista que tan sols tenia ulls per a si mateix. No és bonic de mencionar-lo “vailet egoista”, així que en direm Roger, per dir-ne d'alguna manera. Com ja ha estat dit, pensava només en ell i en la grandesa del seu ego; la solitud, però, no perdona ningú, i, a pesar del seu exagerat egocentrisme, aquest nano, en Roger, sentia la necessitat de comunicar-se i d'estar amb algú, que és un sentiment que tots els éssers humans, segurament, alguna vegada han sentit. El problema és que ell només s'estimava a si mateix. No està malament d'estimar-se un mateix, però és mala cosa no estimar ningú més que no siguis tu. Ningú no és més important que ningú, cal ser-ne conscients, ni tampoc s'ha de sobrevalorar l'ego.

Per causa d'aquest elevat egocentrisme, mai no havia tingut ningú vora seu i se sentia més sol que un mussol. Si mai ningú s'hi havia acostat, aquest qui fos que s'hi havia acostat havia fugit esperitat del seu costat: en Roger desprenia males vibracions i, per estimar-se, menyspreava qualsevol cosa que no fos ell. Sempre havia de deixar ben clar que ningú no era més important que ell, i per això, si calia, enfonsava fins Déu per deixar constància que sols ell era l'ésser digne de ser estimat, “estimeu-me tots a mi, que jo sóc més important que vosaltres, però jo no estimaré ningú perquè jo sóc l'únic important i no haig d'estimar ningú més que a mi”. Evidentment, tothom fugia cames ajudeu-me.

Segurament, en Roger es devia demanar per què ningú no se li acostava. Per ell, devia resultar ben estrany que ningú no volgués ser a la vora d'algú tan gran com ell. Un dia devia arribar a la conclusió que ningú no se li acostava perquè no devia tractar bé les persones que no eren ell; és una conclusió que per la majoria pot semblar d'allò més òbvia, però dins el seu cap era una reflexió molt forçada. I un dia va decidir que, per no estar sol, començaria a fer pena a la gent, llàgrimes de cocodril, dient: “Jo, és que no ho entenc!, sempre he estat sol, ningú mai no m'ha estimat i sempre m'han marginat, tan bona persona que sóc. ¿Per què em rebutgen?”. I, de començament, una mica sí que va funcionar, perquè a la gent li va fer llàstima, però aviat es van adonar que la maldat que hi havia dins seu era més gran que una casa de pagès i van començar a fugir-ne: no n'hi ha prou, amb fer llàstima. No es tracta que els altres et vegin malament sinó que facis alguna cosa pels altres. Però, aquesta idea, amb prou feines si li passava mai pel cap: ¿per quins set sous havia de fer res per ningú?

Desesperat, a l'últim, va acabar convertint-se en l'ús dislocat i va començar a voler aparentar el que no era. Qualsevol cosa que pensés, si veia que a algú no li agradava, la camuflava o la capgirava fins que fos tal com volia sentir-la la gent. “Estimeu-me, que faig un gran esforç per estimar-vos”. Aquest esforç, però, era pura falsedat: en Roger seguia estimant-se únicament a si mateix i a ningú més, i l'odi envers la resta de població, que no eren més que quitxalla, deixalles, éssers inferiors, es palpava de dues hores lluny. Així va aconseguir que la gent s'hi volgués acostar una mica: oferia somriures gratuïts i regalava un “t'estimo” a qualsevol que gosava donar-li el bon dia. ¿Com no s'hi havien d'acostar, doncs? Però, només d'intimar-hi una mica, hom palpava a l'instant la profunda maldat que s'amagava al seu interior i en fugia, i per això en Roger mai no va tenir ningú vora seu, ningú que l'estimés ni volgués estar amb ell: ¿qui hi vol conviure, amb l'enemic?

dijous, 13 de novembre de 2008

records mesclats

Els records sovint són tan vagues i tan obacs que es mesclen i es confonen i, de les mescles, en surten records nous, tan vius, tan alegres o tristos, com els originals.

Recordo que algú una vegada em va comentar que havia vist un cotxe amb la matrícula “GRA”.
Però això és impossible perquè les matrícules no tenen vocals.

De vegades, fins i tot penso que potser he estat jo que ho he vist. ¿I si resulta que sóc jo que dibuixo i esborro sentiments i records com em plau? ¿I si reciclo el sentiment d’una cançó trista per fer-la viure en cors i amors arreu del temps? Ni estimar ni ésser no porten mai obligació amb ells. ¿Qui sóc i qui vull ser? ¿Qui estimo i qui vull estimar? Potser són coses que sempre han estat així d’ençà que va existir el primer home i jo me les vull personalitzar massa, perquè per mi són més importants les persones que estimo que el món i la història, independentment de com hagin esdevingut mai les coses. Però el món no s’atura i ni jo ni el meu món particular no som més que pols que un dia volarem cel enllà envoltats de roselles i de clavells --això de les flors, ho dic abellir-ho i treure'n dramatisme--.

Espero que almenys les nostres històries perdurin al llarg del temps d’una manera o altra, per insignificants que siguin.

Hold me again, sisplau.