diumenge, 4 d’octubre de 2009

tots es mecanismes

He vist un riu a París
a prop de sa torre gris.
He vist un paraigua esqueixat. Tots es mecanismes.

Un home i sa dona aturats
conversen en terra amb un moix.
Sa dona desplega i desfà tots es mecanismes.

I plou un dia normal.
Sa gespa s'enverda i reviu.
Ell tira es paraigua espenyat. Tots es mecanismes.

I vola es pedaç ondulant
i, com un insecte ferit
dins s'herba, per sempre, aturats tots es mecanismes.

Antònia Font, "Mecanismes"

divendres, 7 d’agost de 2009

la Lluna i el Sol

Mai, fins al dia que de casualitat et vaig conèixer, no m'hauria pogut imaginar que al món hi pogués existir res tan meravellós com tu, res de tan perfecte ni res de tan lluent.

És a tu a qui dec les llàgrimes de l'època més important de la meva vida, perquè amb tu les he compartides: tu m'has ajudat a treure-les quan ha estat necessari, i també m'has ajudat a eixugar-les quan t'has adonat que ja n'havia vessades prou. És a tu que dec la meva supervivència, perquè tu ho has estat tot per mi i res mai no ha pogut omplir-me tant com el teu suau xiuxiueig de nit.

Tu ho ets tot per mi: ets l'alegria i la tristor, ets el sentiment més profund, l'agraïment més sincer, la bondat més innocent, l'amargor de la veritat, la joia del record i l'esperança, ets la veu més meravellosa, la música més màgica, la lletra més vertadera, ets la Lluna i el Sol.

Gràcies per acompanyar-me encara sempre, per continuar amb mi i no deixar-me mai.

dilluns, 3 d’agost de 2009

pistes per reconèixer textos valencians catalanitzats

Recentment he estat bandejat d'un fòrum valencià per haver atribuït l'etiqueta "català" a una cançó d'una sèrie de la televisió valenciana. Hi ha gent que això no sap tolerar-ho, i no solament valencians, perquè n'hi ha del Principat també que ho han considerat un lleig molt gros. Entre d'altres coses que em van dir quan vaig penjar el vídeo, hi havia que si és una falta de respecte, que si els catalans ens pensem que és nostre el que és seu... Bé, infinitud de qüestions. Per cert, un cop bandejat ja no puc entrar al fòrum, esclar, però en els missatges antics m'han canviat la imatge de perfil que tenia per una caca amb mosques i una bandera valenciana clavada amb un palet.

Arran d'això, em va picar la curiositat i vaig anar a espetegar a una d'aquestes pàgines que promouen l'idioma valencià "mai català", d'aquestes que tenen llistes amb 30 paraules i 50 coses que divergeixen del català i del valencià (t'ensenyo jo les 10 mil paraules que són iguals?), cartells per demostrar que la invasió catalanista és més que veritat, consideracions històriques, que si la toponímia de no-sé-on demostra que el valencià ja existia d'abans i tota la pesca.

Entre d'altres, vaig estar remenant una gramàtica valenciana que deriva de la terrible gramàtica del Puig, feta per gent que hi entén d'allò més. Filòlegs de 1a. Remena que remenaràs, hi vaig trobar uns consells pràctics per reconè... eh, no, perdó, vull dir, "pistes pa reconeixer texts catalanisats" (us imagineu que qualsevol gramàtica amb cara i ulls tingués un apartat que es digués així?). Ens expliquen que en valencià és "este" i no "aquest", "xiquet" i no "noi", "ròig" i no "vermell"... "Ròig", sí, ben obert; que aquest és un punt que m'ha fet gràcia: s'accentuen totes les vocals tòniques obertes perquè la gent sàpiga que són obertes, que ja que hi són s'han de fer veure (jo proposo que accentuem també les tancades, així hi haurà menys dubte encara).

Per fer-ne un tastet, en aquestes "pistes" s'hi troben coses com:

3)
Valencià: Açí - Ahí - Allí.
Català: Aquí - (no té) - Allí.


Ho haig de reconèixer!: m'encanta el "(no té)". Ho he trobat entranyablement tendre i bonic. Hauria de comentar que en català també tenim "ací" encara que estigui gairebé en complet desús, que "aquí" és de 2n grau i no de 1r, i que el 3r grau també té la forma "allà". Premi a la punteria! A la fira de dards us hauríeu inflat la bossa!

Però no me'n puc estar de comentar la meva joia preferida, la nineta dels meus ulls: l'apartat número deu, l'estrella de la sintaxi.

10)
Valencià: Els autors han segut uns chics pròu jovens (vèrp "ser" en formes passives).
Català: Els autors han estat uns nois bastant joves (vèrp "estar" en formes passives).

Ei: esclar!, això és una passiva amb el verb "estar". Quina evidència! És tan bonica que fa plorar, no trobeu? Fixeu-vos quants descobriments: "els autors han estat uns nois bastant joves" és una frase passiva i, com que és passiva --perquè ho és, oi?, ningú no ho dubta...--, utilitza el verb "estar" per fer passives. Perquè esclar, "estat" és el participi del verb "estar" i no ho és de cap altre verb, perquè Déu me'n guard que mai s'hagués pensat que "estat" podria ser participi del verb "ser" (sort que no ho és, perquè encara sortirien grups manifestants queixant-se'n i reclamant el dret a poder dir i escriure "sigut" i "sét").

._.u

Com hi ha ningú al món que gosi dir unes atrocitats tan grosses i quedar-se tan descansat?

Trobo molt coherent, donat el sentiment que pot tenir cadascú personalment, que es vulgui defensar la identitat d'un idioma, però, per favor, aquestes coses s'han de fer amb una mica de seny. Aquella mena de gramàtica que hi ha penjada és simplement un grapat de citacions descontextualitzades i d'exemples irrellevants amb l'única fixació de distar del català, tot un reguitzell de paranys embafadors que no tenen cap base on agafar-se. I, ja ho veieu, disbarats com una casa de pagès. Tot el que tenen només són insults a Catalunya, als catalans i al català, i advertiments contra l'amenaça conqueridora catalana. Ah!, i fonamentacions sense fonament per defensar la veracitat de la seva llengua. No té sentit voler proclamar res que no té lloc on subjectar-se.

Si us entra una dèria de saber-ne més, podeu cercar per qualsevol cercador "idioma valencià" i apa, mentaliseuvos pal gòig que aneu a tindre.

dilluns, 6 de juliol de 2009

la teva vida, tota a internet

¿Us heu plantejat mai si té cap sentit explicar la vostra vida a internet?

De fa uns anys ençà, les maneres de viure i d'entendre la vida han canviat de manera col·lossal. Temps enrere, la gent que tenia ganes d'escriure tenia un diari personal, on hi anotava des de l'anècdota més menuda fins a la seva preocupació més gran. Ara, però, sembla que aquest costum s'ha perdut -o s'està perdent si més no-, que es mor de mica en mica, dolorosament, reemplaçat per les mil opcions de promocionar-se que hi ha a internet: blogs, el Fotolog, el Facebook, el YouTube i milers de maneres de fer que et permeten sentir-te portada del "Lecturas".

Tot això està molt bé: innovar no és res dolent. El diari era privat i això és públic, i fins a cert punt, a tots ens agrada tenir el nostre moment estel·lar, ser una mica el centre d'atenció. A més a més, el Fotolog, els blogs i el YouTube no s'han de menystenir: poden ser una eina meravellosa per a gent amb inquietuds artístiques -petits escriptors, fotògrafs i muntadors audiovisuals-, que poden trobar-hi una manera senzilla de publicar els seus treballs i, amb el sistema de comentaris, es poden encoratjar a seguir treballant-hi. Potser no és la seva aspiració professional, però ho trobo una bona manera de fer agradable la teva afició.

Fins aquí fantàstic. Ara bé, ¿no trobeu, però, que s'ha perdut el sentit de tot plegat?

Trobo que fa un quant temps que la societat ha perdut el llindar de la privacitat. Cada vegada més, trobo que la societat és falsa, exagerada i egocèntrica, i molt mancada de carinyo, gosaria dir. La gran majoria de la gent fa pública la seva vida a internet, sovint perquè és la manera de trobar-se bé amb si mateixos. La seva publicitat és la seva felicitat. Se senten importants, perquè els seus semblants els llegeixen i els segueixen la veta i els omplen els formularis de "t'estimo, ets genial", vingui a res o no. Comencen a viure no per viure, sinó perquè se sàpiga que viuen. I així, si mai estàs sol un vespre a casa sense saber què fer i ets una mica tafaner, la solució la tens a internet: a mig clic del Google hi trobaràs la vida privada -en centenars de milers de maneres d'expressió- de mitja població del país!, ja sigui "la foto de la nit en què vaig perdre la virginitat", "el moment en què el meu estimat em feia l'amor aquest cap de setmana sota els llençols", "sóc una merda: trepitgeu-me, sisplau", "mireu quina foto tan xula que m'he fet a través del mirall del lavabo i que boniques que llueixen les rajoles de la paret de la dutxa" o "tot el que he fet avui des que m'he llevat fins que m'he ficat al llit, incloent-hi el moment del dinar o el que pensava mentre era al bany evacuant el dinar". I tant se val que sigui la teva cosa més íntima, perquè la teva intimitat més profunda ja ha perdut sentit: és un concepte que aviat estarà en desús. I me'n faig creus, que això sigui així, però ho comença a ser molt perillosament i no goso comprendre-ho.

Entenc que els moments feliços tothom tingui ganes de fer-los públics: la felicitat és com un esclat d'emocions positives i alegres que sovint es volen transmetre als altres. I no és res dolent, esclar que no! Però, ¿no seria genial compartir aquests moments amb una mica d'art, amb una mica d'estil, sense gratuïtat? Així ho han fet sempre els cantants, els cineastes, els pintors, els poetes i novel·listes... Feu un redactat poètic o metafòric, componeu una cançó, creeu un dibuix simbòlic, o un còmic, o bé feu un vídeo musical: petites formes d'expressió d'art fantàstiques, que poden ser d'interès general i us preserven la intimitat. De safareig ja en tenim prou a la televisió i a les revistes de cor i budells.

¿Per què no creem en comptes d'imitar? ¿Què en penseu?

dilluns, 25 de maig de 2009

les set confessions

He estat nominat, de fa ja un quant temps, a fer una d'aquestes coses on has de confessar manies teves. En principi, se suposa que n'haig de dir set. Som-hi!

1. Rento i estenc la roba del revés. És una bajanada, ho sé, però sempre he pensat que, si rentaves la rova invertida i també l'hi estenies, hi havia menys perill que es fes malbé la part visible. També l'estenc cap per avall: del revés totalment! A més a més, ...

2. No m'agrada la roba planxada. Una altra bajocada, d'acord. Però em molesta dur roba planxada. Evidentment, jo mai no me la planxo, i si ho fa mai ningú, allò que m'hagi planxat m'ho rebrego de seguida per estar més còmode. Se'm fa difícil d'estar si duc roba completament llisa.

3. Abans d'anar a dormir, haig de beure un got de llet amb xocolata. De ben petit que en tinc el costum, i encara em dura. I cal posar-hi un afegitó: un cop me l'he pres, però, el got s'està molta estona rondant per l'habitació i algú m'ha comentat que queden ronxes per allà...

4. Tinc un web: Amiboshi.cat. Suposo que molts de vosaltres us deveu haver quedat bocabadats en descobrir-ho. Qui s'ho havia d'esperar? Ara tot cobra sentit, oi?

5. Giro cap per avall les caràtules dels DVDs perquè, un cop oberta la capsa, la ranura del disc quedi al costat esquerre i no al dret. És una ximpleria però m'agrada fer-ho, ves què hi farem! M'agrada més que quedi ordenat així, perquè quan obri els DVDs el disc quedi a l'esquerra i el llibret, si n'hi ha, a la dreta. Aix, que m'he explicat bé? ~_~

6. M'agrada marcar els llibres. M'agrada que a tots els llibres (o còmics) que són de propietat meva hi consti el meu nom i la data en què me l'he comprat. Si és regalat, que estiguin dedicats! Per mi, el valor d'un llibre regalat és conèixer les intencions amb què me l'han donat, amb una frase que vagi cap a mi.

7. Canto i ballo pel carrer. Acostumo a escoltar música quan vaig pel carrer. Quan vaig sol, si escolto una cançó que m'agrada, la canto tranquil·lament (no gaire fort, tampoc, eh?). Depenent de la cançó i del meu estat d'ànim, també migballo al ritme de la música i del meu pas... I si vaig amb algú, no tinc problemes a cantar cançons que m'emocionin. A vegades em sento observat i em fa vergonya, però no ho puc evitar!

Res a dir? ^^

dijous, 7 de maig de 2009

el dimoni esbotzegat

Dimoni pelut,
que a l'infern no t'hi han volgut,
has passat per un forat
i les banyes t'hi has deixat.

Dimoni esbotzegat,
que a l'infern no t'hi han trobat,
has passat per un forat
i la cua t'hi has deixat.


Essent un dimoni sense cua i sense banyes, ben poc me'n queda, ja, de dimoni.

Bé, tampoc no sóc gaire pelut.