dilluns, 6 de juliol de 2009

la teva vida, tota a internet

¿Us heu plantejat mai si té cap sentit explicar la vostra vida a internet?

De fa uns anys ençà, les maneres de viure i d'entendre la vida han canviat de manera col·lossal. Temps enrere, la gent que tenia ganes d'escriure tenia un diari personal, on hi anotava des de l'anècdota més menuda fins a la seva preocupació més gran. Ara, però, sembla que aquest costum s'ha perdut -o s'està perdent si més no-, que es mor de mica en mica, dolorosament, reemplaçat per les mil opcions de promocionar-se que hi ha a internet: blogs, el Fotolog, el Facebook, el YouTube i milers de maneres de fer que et permeten sentir-te portada del "Lecturas".

Tot això està molt bé: innovar no és res dolent. El diari era privat i això és públic, i fins a cert punt, a tots ens agrada tenir el nostre moment estel·lar, ser una mica el centre d'atenció. A més a més, el Fotolog, els blogs i el YouTube no s'han de menystenir: poden ser una eina meravellosa per a gent amb inquietuds artístiques -petits escriptors, fotògrafs i muntadors audiovisuals-, que poden trobar-hi una manera senzilla de publicar els seus treballs i, amb el sistema de comentaris, es poden encoratjar a seguir treballant-hi. Potser no és la seva aspiració professional, però ho trobo una bona manera de fer agradable la teva afició.

Fins aquí fantàstic. Ara bé, ¿no trobeu, però, que s'ha perdut el sentit de tot plegat?

Trobo que fa un quant temps que la societat ha perdut el llindar de la privacitat. Cada vegada més, trobo que la societat és falsa, exagerada i egocèntrica, i molt mancada de carinyo, gosaria dir. La gran majoria de la gent fa pública la seva vida a internet, sovint perquè és la manera de trobar-se bé amb si mateixos. La seva publicitat és la seva felicitat. Se senten importants, perquè els seus semblants els llegeixen i els segueixen la veta i els omplen els formularis de "t'estimo, ets genial", vingui a res o no. Comencen a viure no per viure, sinó perquè se sàpiga que viuen. I així, si mai estàs sol un vespre a casa sense saber què fer i ets una mica tafaner, la solució la tens a internet: a mig clic del Google hi trobaràs la vida privada -en centenars de milers de maneres d'expressió- de mitja població del país!, ja sigui "la foto de la nit en què vaig perdre la virginitat", "el moment en què el meu estimat em feia l'amor aquest cap de setmana sota els llençols", "sóc una merda: trepitgeu-me, sisplau", "mireu quina foto tan xula que m'he fet a través del mirall del lavabo i que boniques que llueixen les rajoles de la paret de la dutxa" o "tot el que he fet avui des que m'he llevat fins que m'he ficat al llit, incloent-hi el moment del dinar o el que pensava mentre era al bany evacuant el dinar". I tant se val que sigui la teva cosa més íntima, perquè la teva intimitat més profunda ja ha perdut sentit: és un concepte que aviat estarà en desús. I me'n faig creus, que això sigui així, però ho comença a ser molt perillosament i no goso comprendre-ho.

Entenc que els moments feliços tothom tingui ganes de fer-los públics: la felicitat és com un esclat d'emocions positives i alegres que sovint es volen transmetre als altres. I no és res dolent, esclar que no! Però, ¿no seria genial compartir aquests moments amb una mica d'art, amb una mica d'estil, sense gratuïtat? Així ho han fet sempre els cantants, els cineastes, els pintors, els poetes i novel·listes... Feu un redactat poètic o metafòric, componeu una cançó, creeu un dibuix simbòlic, o un còmic, o bé feu un vídeo musical: petites formes d'expressió d'art fantàstiques, que poden ser d'interès general i us preserven la intimitat. De safareig ja en tenim prou a la televisió i a les revistes de cor i budells.

¿Per què no creem en comptes d'imitar? ¿Què en penseu?