dilluns, 20 de desembre de 2010

un reflex lluent com un robí

Un dia vaig pensar que sol a casa m'avorria i vaig sortir al parc. Aleshores encara era un fadrí, jo. Els arbres em semblaven el ressorgir de la naturalesa, i els estels, l'espellir de les ànimes felices que ens havien deixat. Pel carrer gaudia del vent com si fos el rastre d'una esllavissada de rocs petits i indefensos que cerquen el lloc més adient per escolar-se, muntanya avall, mirant de no ferir res. Una nena d'uns cinc anys cantussejava cançons de pati d'escola, envoltada d'altres nens petits. Se la miraven embadalits, i provaven d'aprendre's la cançó per seguir el ritme. Jo m'ho mirava amb un somriure a la cara, mentre cantussejava les cançons per dintre meu.

Uns mesos després, vaig menjar una poma molt vermella que m'havia donat la Fada Matilda. Era molt bona --la poma, i la Fada també-- i, en acabat de menjar-me-la, em vaig sentir joiós i en vaig voler menjar més. La Fada Matilda ja no hi era, per això: la seva bellesa era com el reflex fugisser d'una papallona a l'aigua. Després, tot cercant, vaig trobar que a cal Follet Esteve, un home bondadós i amb el cor ple de sentiments nobles --tant com l'amor, el paratge, o bé com el fum del tabac que es fumava l'Aitorí de Cervera--, s'hi venien unes pomes tan bones --o més!-- que aquella de tan roja que m'havia donat la Mati. N'hi vaig comprar tantes que m'hi vaig casar.

D'aleshores ençà, tinc l'esperit farcit d'il·lusions i d'esperances, de sentiments d'amistat i de llum. Ja no em cal baixar al parc per sentir-me feliç, perquè sóc casat amb el Déu de la Felicitat. Hi vaig, però, perquè no vull perdre els bons costums. El vent continua sent tan agradable com el tacte de dos cards en un pantà. Els nens ja s'han après les cançons, i ara canten tots junts les mateixes melodies d'abans. Sempre que els veig, el cor se m'omple de joia i, mentre provo de recordar els mots que se m'escapen de les estrofes, penso que m'encantaria rebentar-los la boca d'un cop de puny i introduir-los el taló de la sabata per algun orifici.

dimecres, 29 de setembre de 2010

no puc fer que pari de ploure

Quan plou tant, sempre noto que el meu cor es desorienta, com si estigués aturat a l'inframón, com si les gotes d'aigua l'hi haguessin empès, i no sé mai què haig de fer. Em vénen ganes de fugir d'arreu on sóc. No sé per què tinc aquesta sensació però, de vegades, em resulta una mica angoixant i tot. El cas és que, quan no plou, necessito que plogui. I, si plou, llavors no puc fer que pari de ploure. I és que la pluja és el primer record que tinc. Sovint penso en les coses que passaven al meu voltant quan era petit, en les coses que devia fer o devia pensar, i sempre que ho faig la primera imatge que em ve és la pluja caient-me a sobre, però les coses que em sembla recordar ja no sé pas si són veritat o no. La pluja, les gotes que em cauen a sobre són molt grosses, i cauen amb una destresa com mai no han caigut. Per això penso que dec manipular els records una mica. Però no em sembla pas dolent.

dilluns, 14 de juny de 2010

les llumetes de Collserola

Darrerament, la torre de Collserola fa unes llumetes molt fortes, ¿que us hi heu fixat? Diuen que és per la boira, que es veu que s'hi veu malament i, així, els ocells no hi xoquen de nit. I, ja de pas, perquè tampoc no hi xoquin els helicòpters ni cap mena d'avió. Són tres llumets, que hi han posat: l'un a la base de l'antena, l'altre al bell mig i el darrer, a la punta, i s'alcen sobre un mar de petits puntets de colors que deuen ser els edificis de la ciutat. Tots tres parpellegen junts: ara m'encenc, ara m'apago i ara em torno a encendre, i així van fent.

Quan me'ls miro, penso que n'hi hauria hagut prou amb posar-ne un a la punta. ¿De debò que cap ocell o cap ovni s'hi podrien estimbar? Trobo que, veient el llum de dalt, ja evitarien el de baix. Potser els hi posen perquè faci més bonic, i així m'hi pugui entretenir una estona llarga. O potser ho fan perquè un de sol estaria massa desolat. I dos farien festa. En posen tres i així tothom està content.

Potser el senyor que els hi ha posats té algun trauma a casa amb el número tres, i aquesta és la seva manera de redimir-se'n. Potser jo també hauria de posar tres llumets a la porta de l'habitació, i a veure quant trigaria a apagar-se'n un. Si no s'apaga, puc agafar unes estisores i com qui no vol la cosa tallar un cable. Però potser és millor esperar que es fongui per si sol. Un que no sigui el meu, esclar.

Quan es fa de dia, tots tres continuen llampeguejant, però la llum del sol els relativitza i no es noten. En certa manera, em fa il·lusió que no destaquin: és com si, malgrat que hi siguin, encara que continuïn fent pampallugues, cap dels tres llums no tingui importància. I si per mi en té, ningú no ho veu. I m'haig d'esperar que es faci fosc per veure'ls brillant de nou. I aquest és el meu petit festival de cada nit. Ara, però, l'únic que em fa por és que, si marxa la boira, ja no vegi més llumetes brillants.

dimecres, 9 de juny de 2010

mirar per la finestra

La posició ideal per mirar per la finestra és fer-ho des d'un punt de vista prudencial: ni massa a prop ni tampoc massa lluny. Hi podeu mirar del dret o bé del revés, fent tombarelles o de qualsevol manera. També podeu cantar mentre ho feu! El que és important és fixar la mirada al punt on hi ha la finestra. Preferiblement cal que estigui oberta: altrament podria ser avorrit. Esclar que, segons com, mirar per la finestra amb la finestra tancada pot ser un exercici molt interessant.

dijous, 27 de maig de 2010

em recorda en Lluís, que també duia unes sabates vermelles

M'he llevat, com cada dia, ben d'hora al dematí, que a mi m'agrada d'aprofitar cada instant de llum com si tingués de ser únic. És diumenge, i tenen de vindre en Jaume i la Glòria. No sé si deuran portar en Lluís, que cada cop s'està fent més gran i sempre va a la seva. Bueno, això ja se sap, és el jovent, i tampoc no s'hi pot pas fer-hi res. Va, no m'haig d'enfadar. Però, esclar, ara no sé si tindré prou pollastre per a tots. Jo n'havia calculat calculat per a tres, inclosa jo, però si ve el nen encara farem curt. Bueno, pués aniré fins a cal rostisser i compraré unes patates fregides i uns pebrots escalivats, que no hi fa res, i si en sobra en tindré per sopar. Surto. Encara són 2/4 de 12. Havent comprat, m'estaré una estona al parc, que si no, el dematí se'm fa llarg. Compro. Vaig al parc. Ai, ves per on, si encara duc unes veces a la butxaca. Un dia que vaig dir aquesta paraula, el nen em va dir que la va llegir a un llibre de la Mercè Rodoreda. Me'n devien sobrar-me'n d'ahir. En donaré als coloms. M'hi trobo bé, aquí. El xivarri m'envolta. Entre parrups i xisclets em sento fins més jove! Mi-te'l, aquell nen, que n'és, de viu! Duu un jersei blau que el fa clavat a son pare. Em recorda en Lluís, que també portava unes sabates vermelles. Sembla una mica efeminat. Suposo que sons pares no estan gaire ben avinguts, i així ha sortit el nen. Encara bo que vaig avisar bé la Glòria, que s'ho pensés a bastament abans de les noces. I fortuna que han fet! Però és que el nostre Lluís, tot i que té uns pares com Déu mana, ai senyor!, lo que passa és que ens ha sortit ben rebec. No vull saber com sortirà aquest nano, doncs, amb aquest matrimoni tan mal avingut. Ja es veu, ja, que estan malament. Son pare no li fa gens de cas. Em mira. Pobrissó. Deu necessitar que se l'estimin. Ai, ja són 3/4 d'1. Potser tinc de tirar cap a casa.

dimarts, 18 de maig de 2010

el tricicle

De les coses que em passaven quan era petit, ara ja no en tinc gaires records. Però, pel que sigui, de vegades m'enrecordo d'imatges molt concretes, d'alguns detalls molt petits. Potser una veu, una cadira gronxant-se, o bé les sabatilles de la meva besàvia. De vegades em vénen al cap aquests records, amb molta nitidesa. Sembla que els pugui reviure.

Les coses que recordo no sé si són importants o no. Ara, per mi, potser ja no ho serien. O potser sí. O potser en aquella època ho eren i ara em semblen bestieses, però alguna cosa fa que ho recordi.

Una cosa que recordo molt és un tricicle petit que hi havia al pati, de color vermell i blanc. Tal com el recordo, estava força atrotinat, però suposo que en algun moment devia haver estat nou de trinca. Tot i això, estava tot sencer i corria molt bé. No hi muntava tot el dia, però, sempre que sortia al pati, el veia i hi pujava un momentet. Potser un dia hi feia quatre passes i en baixava, i potser l'altre corria amunt i avall per tot el pati. Com que els pedals eren molt petitons, en lloc de pedalar corria amb els peus. Algunes vegades m'hi pujava i hi llegia un conte, només, i altres cops feia servir el seient per dibuixar-hi. Segons com m'agafava. Potser aleshores jo no sabia que m'agradava pujar al tricicle: com que sempre era al pati, no hi donava importància. El veia, hi pujava i ja està! I si un dia no sortia al pati, potser tampoc no hi pensava, en el tricicle. El cas és que, a mesura que vaig anar creixent, sembla que vaig deixar-hi de jugar tant, amb el tricicle. Com que m'havia fet gran, un dia el van regalar a un altre nen. I mai més no hi vaig poder tornar a pujar. Potser, si no l'hi haguessin regalat, després d'haver-ne descansat un temps, hi hauria continuat pujant. O potser no, perquè se m'hauria quedat petit. Però, esclar, com que el té un altre nen, això ja no ho sabré mai.

dilluns, 10 de maig de 2010

regalar una vida

Ell s'ha enrecordat de mi. Ell sap qui sóc jo, perquè jo l'he fet. És bonic, pensar-ho: "S'ha enrecordat de mi!". Però he sigut jo que he fet que s'enrecordés de mi, i, un cop entès, llavors ja no sembla tan bonic.

Es veu que jo sóc l'Oriol. Sóc el pare de mil puces d'un recinte tancat. Ell sóc jo, però alhora no sóc jo. Sóc una projecció irreal de mi.
He fet moltes coses, i algunes d'aquestes coses deuen haver sigut bones.
Em sembla una mica de cregut, dir meravelles d'un mateix. Però esclar, si hom té una primera impressió invàlida, tampoc no sabrà dir-se si sóc la persona que vol desitjar bé a ningú. Aleshores, en lloc de dir res bo d'un mateix, digues-ho del teu altre jo que no ets tu, i quedarà bonic.

De vegades, les persones ens veiem obligades a portar una vida que no hem triat. Potser aquesta vida, al capdavall, no ens desagrada. O potser ens hi resignem perquè les circumstàncies no les triem nosaltres i, posats a fer, ja fan el fet. Almenys a mi no em desagraden. Més fumut deu ser per qui té unes circumstàncies que el turmenten.

I és per això que moltes persones tenen parella, o que les dones tenen un instint maternal molt desenvolupat, o que moltes persones es compren un gosset perquè els hi faci companyia. I potser per això l'Oriol, que és escriptor, fa néixer l'Estenislau --un bucle infinit comença a ser això--, i li escriu les meravelles de la seva vida, perquè tot el que ell hauria volgut i no ha tingut mai, almenys, si més no, l'hi fa tenir a un altre. Em sembla molt noble, però quan t'hi pares a pensar és una mica trist. Però bé, és l'única manera de regalar una vida sencera a algú.

diumenge, 9 de maig de 2010

voltes, més voltes

El món va fent voltes. Fa voltes sobre un sistema solar, que deu fer voltes sobre alguna cosa. I el món fa voltes sobre si mateix, mentre la Lluna també fa voltes al seu voltant, i suposo que alguna cosa deu voltar per la Lluna.
I dins el món mateix, moltes persones fan voltes pel món, mentre que algunes persones no tenen més remei que fer voltes al voltant d'aquestes persones mateixes, perquè no ho poden evitar.
I jo ara faig voltes dins de la mateixa habitació. Perquè ho prefereixo així, o perquè no tinc més remei. O potser m'agrada que de moment sigui així, perquè encara no me la conec prou, i així, quan ja hi he fet una volta sencera, torno al punt d'inici i torno a començar per fixar-me en més detalls. I no tinc pressa. I així me la vaig coneixent.

divendres, 7 de maig de 2010

el passat existeix

Sempre m'ha agradat molt això que algú va dir en un programa de ràdio. I ho vull reproduir.

Sempre penso que el passat existeix. El passat no el podem ometre o, a vegades, pretendre oblidar. El passat existeix i ens marca, ens marca perquè el futur és producte del que hem viscut. Llavors, el passat hi és. Jo puc dir que he tingut vivències molt bones i vivències també amargues; tot, diguéssim, forma la personalitat. Ara, esclar, hi han coses que, possiblement, les podria haver evitat, jo què sé, per una societat més tolerant o una societat millor, però, bueno, a mi em va tocar viure unes circumstàncies i són aquestes les que m’han fet a mi mateixa. Llavors, esclar: coses positives, coses negatives, què és el que m’agradaria recordar, què és el que no... És difícil.

Manuela Trasobares

divendres, 16 d’abril de 2010

les estrelles de debò

És que, de vegades, les estrelles no brillen. Tu les vols veure brillant, però elles no brillen, perquè estan mandroses o s'han distret fent altres activitats.

Avui, m'ha semblat que me'n brillava una. Era molt resplendent, joiosa i galant. Fins i tot he hagut d'amagar-me una mica en mirar-la, per por de no destorbar-la. Lluïa, engalanada, entre somriures d'innocència i esguards de picardor. Fugissera, s'ha escolat entre racons perquè l'hagués de cercar.

Després de perseguir-la, m'he adonat que no brillava per mi.

Feia una llum il·lusòria perquè la seguís. Es volia fer la interessant. Ben rumiat, aquella llum devia ser falsa. Simulava brillar per entabanar-me, per cridar l'atenció. Ni tan sols devia ser una estrella: era, potser, un llumí, que s'encén en un moment però al cap de no res ja s'ha consumit.

I és que les estrelles de debò no brillen, perquè es distreuen, i com que són estrelles, i són de debò, i ho saben, tampoc no els cal brillar. I fan la seva.

dissabte, 10 d’abril de 2010

el meu món

Dins d'una bombolla hi he construït el meu món. És meu i me l'he fet jo a mida, com tantes persones se n'han fet un. I en el meu món hi han les coses que jo vull que hi hagin: les coses que m'agraden, les coses que em fan feliç, les coses que trobo que hi queden bé. Potser són coses cursis, potser són infantils, i no nego pas que grinyolin; potser no lliguen les unes amb les altres, però són les meves coses, les coses que necessito i que quan les haig d'agafar les tinc a tocar de mà.

En el meu món hi poden entrar algunes persones: les persones que jo dono permís que hi entrin, les persones que jo vull que hi siguin quan ho vulguin. I ningú no pot entrar-hi per la força.

Jo no obligo ningú a quedar-s'hi. No ho he fet mai i mai no ho faré. Si algú no hi està a gust, pot marxar tranquil·lament, sense problemes. No hi ha cap obligació ni cap compromís.

I esclar, si hi ha ningú que s'hi vol quedar, ha de saber que la decoració és aquesta. Mentre hi sigui, ha d'acceptar-la. La decoració és meva perquè l'he triada jo: així serà sempre i no s'admeten propostes. No n'hi pot haver cap altra i no em sap greu dir-ho. És el meu món, l'única cosa que és meva i que no me la traurà mai ningú. Si algú no pot viure amb les parets pintades del meu color, té la porta oberta per sortir-ne i, si ho vol, segurament també l'hi tindrà per tornar-hi a entrar.

I jo vull viure-hi sempre, tot i que sé que de tant en tant n'haig de sortir per anar a fer un tomb. Però el meu món és meu, el lloc que he fet per a mi. I em molesta que intentin esquerdar-me'l. No ho vull, no vull que ningú m'ho trenqui. Jo no vull canviar el de ningú, i per això tampoc no vull que ningú em canviï el meu.

dissabte, 27 de març de 2010

penso que m'hi vull arrambar

M'havien demanat que li fes una bona morrejada.
I jo per mi faria el que fos per no estar-me'n. De baixada pel viarany, tot conversant-hi, pensava que, si les paraules s'acabaven, al capdavall tampoc no hi feia res, que a mi amb una bona arrambada ja em bastava. Ell no sap que ho penso, però bé que ho penso, ¿oi? Així que potser ell també ho pensa, però jo no sé que ho pensa. I potser ho penso jo i ell no ho pensa. ¿I si pensa que ho penso? Si més no, penso que, si li feia una morrejada, no li desagradaria. Tot i que no ho sé del cert. ¿I si m'hi arrambo i es queda sense ànima al cos? "Perdona, és que he pensat que pensaves que...". Potser n'hi hauria prou amb dir: "Perdona, és el que sembla. Però m'ha sortit el rampell i no me l'he pogut reprimir". No s'acabaria pas el món, ¿oi?

divendres, 26 de març de 2010

i dubtes

I esclar, et lleves al matí amb el teu guió destruït. Tot allò que ahir pensaves que tenies enllestit, de sobte, avui ja no hi és. I és que les coses van així, adés ho tens, adés ja no. Que res no és etern ho sabem tots del cert.

I dubtes. Què fas? Els vestigis els has llençats lluny, perquè feien mal de veure'ls. Tornes a començar-lo, perquè no hi ha cap més remei. Potser t'enrecordes d'algunes coses. D'altres ja les has oblidades, però se t'acudeixen idees noves. Fet i fotut, al final sempre trobes material per tornar a començar. I, quan tens un dia fosc, penses que ho engegaries tot a la merda. Però, quan tens un dia clar, t'alegres que se t'hagi incendiat tot, perquè així pots reprendre l'acció i enfocar-la des de nous punts de vista, i penses que si fa no fa voldràs escriure les mateixes coses però amb lletres diferents.

I quan tot vagi bé, sempre podràs somriure i compartir el teu bon moment.
I si t'omples de merda, sempre tindràs un bon amic que et deixi una escombreta per netejar-la. O no.

dimecres, 24 de març de 2010

si l'amor és nociu

¿Penseu que l'amor és nociu per la salut?

És que esclar, em demano jo... Si el govern vol prohibir les descàrregues de continguts d'internet, i té il·legalitzada la marihuana, ¿per què no prohibeixen l'amor?

O, si més no, ¿oi que en els paquets de tabac t'avisen dels mil perills que comporta el fet de fumar? Fins i tot volen posar-hi fotografies de pulmons destrossats per conscienciar de com n'és, de perillós, el fet de fumar! I així doncs, em demano jo... ¿Per què no ens avisen del perill de l'amor? ¿Per què no agafen parelletes joves pel carrer i els hi foten una foto d'una persona tirada en qualsevol cantonada, borratxa, per advertir-los de les terribles conseqüències que pot arribar a tindre el fet d'estar enamorat? Si fem que l'amor sigui il·legal potser hi haurà menys corrupció al món.

¿On són els dirigents d'aquest país quan s'han de prendre decisions importants? És per pensar-hi.

dimarts, 23 de març de 2010

gibositat

A vegades, seus en silenci en una cadira trencada i et poses a redactar el guió de la teva vida. Penses, fumes i tornes a pensar.
Enllesteixes el teu guió. És perfecte: té girs argumentals molt imprevisibles i a més no hi han faltes!

Però, llavors, una noia calenta amb tres vicis passa davant teu i t'hi cala foc. Se t'incendien els papers que has escrit, i has de tornar a començar.

Vet aquí la gibositat del teu cos: imperfecció per reescriure. Una cosa que surt de tu i que no saps com mantenir-te-la a dintre. Avui el torno a començar.

dilluns, 22 de març de 2010

hola, com estàs i adéu-siau

Un dia vas venir a casa meva i t'hi vas instal·lar perquè m'acostumés a la teva presència. Semblava que t'hi havies de quedar per sempre més, i això em feia tindre un bioritme constant d'idees. Esmorzaves de cafè amb torrades, i fins que no era l'hora de dinar restaves, impassible, contemplant un vaivé de turbulències a l'aire.

Ara només t'enrecordes de mi quan és l'hora d'anar a dormir, però jo no en tinc prou, amb sentir-te tan poc: et necessito a tothora, i el teu adesiara m'anul·la com a persona.

dimecres, 24 de febrer de 2010

he de ser dolent

Buf...
Vull escriure un llibre. O un relat, tant se val.
I tinc uns personatges, uns personatges que més o menys els coneixia però no sabia com lligar-los. I els he lligat. I ara els conec, i sé com són. I em passa una cosa molt bonica: com més coses n'escric, més els vaig coneixent. I els he fet una història, que al capdavall és una excusa per poder-los donar vida, perquè uns personatges sense una història no tenen vida.
Però aquesta història i aquesta vida que tenen està marcada, esclar, per un fet punyent.
He de fer-los una putada molt grossa. Jo sóc el que sé que els l'he de fer, i jo sóc el que ho he decidit abans de res. I no me'n puc desdir, els he de fer una cosa molt lletja perquè aquest és el seu destí i així està escrit, i s'ha acabat el bròquil. Però els hi he agafat molt de carinyo, i ara no els la vull fer perquè no s'ho mereixen.
Hòstia, quina putada. He de tindre una mica de sang freda, però no sé pas si podré.