divendres, 16 d’abril de 2010

les estrelles de debò

És que, de vegades, les estrelles no brillen. Tu les vols veure brillant, però elles no brillen, perquè estan mandroses o s'han distret fent altres activitats.

Avui, m'ha semblat que me'n brillava una. Era molt resplendent, joiosa i galant. Fins i tot he hagut d'amagar-me una mica en mirar-la, per por de no destorbar-la. Lluïa, engalanada, entre somriures d'innocència i esguards de picardor. Fugissera, s'ha escolat per entre racons perquè l'hagués de cercar.

Després de perseguir-la, m'he adonat que no brillava per mi.

Feia una llum il·lusòria perquè la seguís. Es volia fer la interessant. Ben rumiat, aquella llum devia ser falsa. Simulava brillar per entabanar-me, per cridar l'atenció. Ni tan sols devia ser una estrella: era, potser, un llumí, que s'encén en un moment però al cap de no res ja s'ha consumit.

I és que les estrelles de debò no brillen, perquè es distreuen, i com que són estrelles, i són de debò, i ho saben, tampoc no els cal brillar. I fan la seva.

dissabte, 10 d’abril de 2010

el meu món

Dins d'una bombolla hi he construït el meu món. És meu i me l'he fet jo a mida, com tantes persones se n'han fet un. I en el meu món hi han les coses que jo vull que hi hagin: les coses que m'agraden, les coses que em fan feliç, les coses que trobo que hi queden bé. Potser són coses cursis, potser són infantils, i no nego pas que grinyolin; potser no lliguen les unes amb les altres, però són les meves coses, les coses que necessito i que quan les haig d'agafar les tinc a tocar de mà.

En el meu món hi poden entrar algunes persones: les persones que jo dono permís que hi entrin, les persones que jo vull que hi siguin quan ho vulguin. I ningú no pot entrar-hi per la força.

Jo no obligo ningú a quedar-s'hi. No ho he fet mai i mai no ho faré. Si algú no hi està a gust, pot marxar tranquil·lament, sense problemes. No hi ha cap obligació ni cap compromís.

I esclar, si hi ha ningú que s'hi vol quedar, ha de saber que la decoració és aquesta. Mentre hi sigui, ha d'acceptar-la. La decoració és meva perquè l'he triada jo: així serà sempre i no s'admeten propostes. No n'hi pot haver cap altra i no em sap greu dir-ho. És el meu món, l'única cosa que és meva i que no me la traurà mai ningú. Si algú no pot viure amb les parets pintades del meu color, té la porta oberta per sortir-ne i, si ho vol, segurament també l'hi tindrà per tornar-hi a entrar.

I jo vull viure-hi sempre, tot i que sé que de tant en tant n'haig de sortir per anar a fer un tomb. Però el meu món és meu, el lloc que he fet per a mi. I em molesta que intentin esquerdar-me'l. No ho vull, no vull que ningú m'ho trenqui. Jo no vull canviar el de ningú, i per això tampoc no vull que ningú em canviï el meu.