divendres, 16 d’abril de 2010

les estrelles de debò

És que, de vegades, les estrelles no brillen. Tu les vols veure brillant, però elles no brillen, perquè estan mandroses o s'han distret fent altres activitats.

Avui, m'ha semblat que me'n brillava una. Era molt resplendent, joiosa i galant. Fins i tot he hagut d'amagar-me una mica en mirar-la, per por de no destorbar-la. Lluïa, engalanada, entre somriures d'innocència i esguards de picardor. Fugissera, s'ha escolat entre racons perquè l'hagués de cercar.

Després de perseguir-la, m'he adonat que no brillava per mi.

Feia una llum il·lusòria perquè la seguís. Es volia fer la interessant. Ben rumiat, aquella llum devia ser falsa. Simulava brillar per entabanar-me, per cridar l'atenció. Ni tan sols devia ser una estrella: era, potser, un llumí, que s'encén en un moment però al cap de no res ja s'ha consumit.

I és que les estrelles de debò no brillen, perquè es distreuen, i com que són estrelles, i són de debò, i ho saben, tampoc no els cal brillar. I fan la seva.

4 comentaris:

Anonymous ha dit...

Hola!
Molt xula la metàfora amb les estrelles d’aquest text. He estat llegint aquest i alguns altres textos teus per aquí i m’agrada molt el que dius i com ho dius, m’identificu amb moltes de les situacions i de les coses de què parles. Espero anar llegint més cosetes i aquí hi ha algú que va llegint tot el que vas penjant.
(Sóc el Gerard, de qui, segons sé, t’ha d’haver parlat la Patri) ;)

Mei ha dit...

Hola, pasejava per blogs i he arribat al teu.
M'agrada aquest escrit perquè cada punt fa renèixer una frase que si bé té connexió amb l'anterior també trenca amb ella.
Si no et fa res, et seguiré.

el dimoni Esbotzegat ha dit...

Ostres! Quina il·lusió! Moltes gràcies, serà un plaer ^^

Anònim ha dit...

Realment escrius molt bé, és un orgull llegir-te.... Olga