dijous, 27 de maig de 2010

em recorda en Lluís, que també duia unes sabates vermelles

M'he llevat, com cada dia, ben d'hora al dematí, que a mi m'agrada d'aprofitar cada instant de llum com si tingués de ser únic. És diumenge, i tenen de vindre en Jaume i la Glòria. No sé si deuran portar en Lluís, que cada cop s'està fent més gran i sempre va a la seva. Bueno, això ja se sap, és el jovent, i tampoc no s'hi pot pas fer-hi res. Va, no m'haig d'enfadar. Però, esclar, ara no sé si tindré prou pollastre per a tots. Jo n'havia calculat calculat per a tres, inclosa jo, però si ve el nen encara farem curt. Bueno, pués aniré fins a cal rostisser i compraré unes patates fregides i uns pebrots escalivats, que no hi fa res, i si en sobra en tindré per sopar. Surto. Encara són 2/4 de 12. Havent comprat, m'estaré una estona al parc, que si no, el dematí se'm fa llarg. Compro. Vaig al parc. Ai, ves per on, si encara duc unes veces a la butxaca. Un dia que vaig dir aquesta paraula, el nen em va dir que la va llegir a un llibre de la Mercè Rodoreda. Me'n devien sobrar-me'n d'ahir. En donaré als coloms. M'hi trobo bé, aquí. El xivarri m'envolta. Entre parrups i xisclets em sento fins més jove! Mi-te'l, aquell nen, que n'és, de viu! Duu un jersei blau que el fa clavat a son pare. Em recorda en Lluís, que també portava unes sabates vermelles. Sembla una mica efeminat. Suposo que sons pares no estan gaire ben avinguts, i així ha sortit el nen. Encara bo que vaig avisar bé la Glòria, que s'ho pensés a bastament abans de les noces. I fortuna que han fet! Però és que el nostre Lluís, tot i que té uns pares com Déu mana, ai senyor!, lo que passa és que ens ha sortit ben rebec. No vull saber com sortirà aquest nano, doncs, amb aquest matrimoni tan mal avingut. Ja es veu, ja, que estan malament. Son pare no li fa gens de cas. Em mira. Pobrissó. Deu necessitar que se l'estimin. Ai, ja són 3/4 d'1. Potser tinc de tirar cap a casa.

dimarts, 18 de maig de 2010

el tricicle

De les coses que em passaven quan era petit, ara ja no en tinc gaires records. Però, pel que sigui, de vegades m'enrecordo d'imatges molt concretes, d'alguns detalls molt petits. Potser una veu, una cadira gronxant-se, o bé les sabatilles de la meva besàvia. De vegades em vénen al cap aquests records, amb molta nitidesa. Sembla que els pugui reviure.

Les coses que recordo no sé si són importants o no. Ara, per mi, potser ja no ho serien. O potser sí. O potser en aquella època ho eren i ara em semblen bestieses, però alguna cosa fa que ho recordi.

Una cosa que recordo molt és un tricicle petit que hi havia al pati, de color vermell i blanc. Tal com el recordo, estava força atrotinat, però suposo que en algun moment devia haver estat nou de trinca. Tot i això, estava tot sencer i corria molt bé. No hi muntava tot el dia, però, sempre que sortia al pati, el veia i hi pujava un momentet. Potser un dia hi feia quatre passes i en baixava, i potser l'altre corria amunt i avall per tot el pati. Com que els pedals eren molt petitons, en lloc de pedalar corria amb els peus. Algunes vegades m'hi pujava i hi llegia un conte, només, i altres cops feia servir el seient per dibuixar-hi. Segons com m'agafava. Potser aleshores jo no sabia que m'agradava pujar al tricicle: com que sempre era al pati, no hi donava importància. El veia, hi pujava i ja està! I si un dia no sortia al pati, potser tampoc no hi pensava, en el tricicle. El cas és que, a mesura que vaig anar creixent, sembla que vaig deixar-hi de jugar tant, amb el tricicle. Com que m'havia fet gran, un dia el van regalar a un altre nen. I mai més no hi vaig poder tornar a pujar. Potser, si no l'hi haguessin regalat, després d'haver-ne descansat un temps, hi hauria continuat pujant. O potser no, perquè se m'hauria quedat petit. Però, esclar, com que el té un altre nen, això ja no ho sabré mai.

dilluns, 10 de maig de 2010

regalar una vida

Ell s'ha enrecordat de mi. Ell sap qui sóc jo, perquè jo l'he fet. És bonic, pensar-ho: "S'ha enrecordat de mi!". Però he sigut jo que he fet que s'enrecordés de mi, i, un cop entès, llavors ja no sembla tan bonic.

Es veu que jo sóc l'Oriol. Sóc el pare de mil puces d'un recinte tancat. Ell sóc jo, però alhora no sóc jo. Sóc una projecció irreal de mi.
He fet moltes coses, i algunes d'aquestes coses deuen haver sigut bones.
Em sembla una mica de cregut, dir meravelles d'un mateix. Però esclar, si hom té una primera impressió invàlida, tampoc no sabrà dir-se si sóc la persona que vol desitjar bé a ningú. Aleshores, en lloc de dir res bo d'un mateix, digues-ho del teu altre jo que no ets tu, i quedarà bonic.

De vegades, les persones ens veiem obligades a portar una vida que no hem triat. Potser aquesta vida, al capdavall, no ens desagrada. O potser ens hi resignem perquè les circumstàncies no les triem nosaltres i, posats a fer, ja fan el fet. Almenys a mi no em desagraden. Més fumut deu ser per qui té unes circumstàncies que el turmenten.

I és per això que moltes persones tenen parella, o que les dones tenen un instint maternal molt desenvolupat, o que moltes persones es compren un gosset perquè els hi faci companyia. I potser per això l'Oriol, que és escriptor, fa néixer l'Estenislau --un bucle infinit comença a ser això--, i li escriu les meravelles de la seva vida, perquè tot el que ell hauria volgut i no ha tingut mai, almenys, si més no, l'hi fa tenir a un altre. Em sembla molt noble, però quan t'hi pares a pensar és una mica trist. Però bé, és l'única manera de regalar una vida sencera a algú.

diumenge, 9 de maig de 2010

voltes, més voltes

El món va fent voltes. Fa voltes sobre un sistema solar, que deu fer voltes sobre alguna cosa. I el món fa voltes sobre si mateix, mentre la Lluna també fa voltes al seu voltant, i suposo que alguna cosa deu voltar per la Lluna.
I dins el món mateix, moltes persones fan voltes pel món, mentre que algunes persones no tenen més remei que fer voltes al voltant d'aquestes persones mateixes, perquè no ho poden evitar.
I jo ara faig voltes dins de la mateixa habitació. Perquè ho prefereixo així, o perquè no tinc més remei. O potser m'agrada que de moment sigui així, perquè encara no me la conec prou, i així, quan ja hi he fet una volta sencera, torno al punt d'inici i torno a començar per fixar-me en més detalls. I no tinc pressa. I així me la vaig coneixent.

divendres, 7 de maig de 2010

el passat existeix

Sempre m'ha agradat molt això que algú va dir en un programa de ràdio. I ho vull reproduir.

Sempre penso que el passat existeix. El passat no el podem ometre o, a vegades, pretendre oblidar. El passat existeix i ens marca, ens marca perquè el futur és producte del que hem viscut. Llavors, el passat hi és. Jo puc dir que he tingut vivències molt bones i vivències també amargues; tot, diguéssim, forma la personalitat. Ara, esclar, hi han coses que, possiblement, les podria haver evitat, jo què sé, per una societat més tolerant o una societat millor, però, bueno, a mi em va tocar viure unes circumstàncies i són aquestes les que m’han fet a mi mateixa. Llavors, esclar: coses positives, coses negatives, què és el que m’agradaria recordar, què és el que no... És difícil.

Manuela Trasobares