em recorda el Lluís, que també duia unes sabates vermelles

M'he llevat, com cada dia, ben d'hora al dematí, que a mi m'agrada aprofitar cada instant de llum com si hagués de ser únic. És diumenge, i han de venir el Jaume i la Glòria. No sé si deuran portar en Lluís, que cada cop s'està fent més gran i sempre va a la seva. Bé, és el jovent, i tampoc no hi puc fer res. Va, no m'haig d'enfadar. Però, esclar, ara no sé si tindré prou pollastre per a tots. Jo n'havia calculat calculat per a tots dos, però si ve el nen encara farem curt. Bé, aniré fins a cal rostisser i compraré unes patates fregides i uns pebrots escalivats, que no hi fa res, i si en sobra en tindré per sopar. Surto. Encara són 2/4 de 12. Havent comprat, m'estaré una estona al parc, que si no, el dematí se'm fa llarg. Compro.Vaig al parc. Ai, ves per on, si encara duc unes veces a la butxaca. Me'n devien sobrar d'ahir. En donaré als coloms. M'hi trobo bé, aquí. El xivarri m'envolta. Entre parrups i xisclets em sento fins més jove! Mi-te'l, aquell nen, que n'és, de viu! Duu un jersei blau que el fa clavat a son pare. Em recorda en Lluís, que també portava unes sabates vermelles. Sembla una mica efeminat. Suposo que sons pares no estan gaire ben avinguts, i així ha sortit el nen. Encara bo que vaig avisar bé la Glòria, que s'ho pensés a bastament abans de les noces. I fortuna que han fet! Però el nostre Lluís, tot i que té uns pares com Déu mana, ai senyor!, que ens ha sortit ben rebec. No vull saber com sortirà aquest nano, doncs, amb aquest matrimoni tan mal avingut. Ja es veu, ja, que estan malament. Son pare no li fa gens de cas. Em mira. Pobrissó. Deu necessitar que se l'estimin. Ai, ja són 3/4 d'1. Potser que tiri cap a casa.