dimecres, 29 de setembre de 2010

no puc fer que pari de ploure

Quan plou tant, sempre noto que el meu cor es desorienta, com si estigués aturat a l'inframón, com si les gotes d'aigua l'hi haguessin empès, i no sé mai què haig de fer. Em vénen ganes de fugir d'arreu on sóc. No sé per què tinc aquesta sensació però, de vegades, em resulta una mica angoixant i tot. El cas és que, quan no plou, necessito que plogui. I, si plou, llavors no puc fer que pari de ploure. I és que la pluja és el primer record que tinc. Sovint penso en les coses que passaven al meu voltant quan era petit, en les coses que devia fer o devia pensar, i sempre que ho faig la primera imatge que em ve és la pluja caient-me a sobre, però les coses que em sembla recordar ja no sé pas si són veritat o no. La pluja, les gotes que em cauen a sobre són molt grosses, i cauen amb una destresa com mai no han caigut. Per això penso que dec manipular els records una mica. Però no em sembla pas dolent.