divendres, 2 de desembre de 2011

nit sense estels

No me'n surto, d'escriure poesies. Ho provo, però sempre acabo anant més enllà del llindar permès de carrincloneria o d'estupidesa i em fa vergonya. M'agrada més d'adaptar cançons, partint d'una idea original i perfilant la història segons com l'he entesa jo.


M'envolo cap al cel,
i els meus anhels
travessen núvols grans
i globus de colors brillants,
i van pujant
fins a reposar als estels.

M'he perdut
enmig de l'espai.
Si no em retrobo mai,
vine tu
i digue'm on haig d'anar.

Nit sense estels,
des d'aquí on sóc jo
no puc veure els meus records.
He perdut el caliu que tant m'escalfava el cor.

Nit sense anhels,
plora tu per mi
perquè algú pugui sentir
que em fa falta
la mà que m'agafa.

divendres, 18 de novembre de 2011

havia sigut bonica, però ja no els ho semblava tant

L'havien abandonada sense escrúpols, deixant-la nua a la intempèrie, davant d'uns contenidors freds.

De ben segur que havia sigut bonica, però ja no els ho semblava tant. No els satisfeia. No havien dubtat a desfer-se'n i canviar-la per una altra de més nova, qui sap si més jove i bonica i tot. Ja no els feia cap servei: estava bruta, esquinçada, i ja no s'aguantava dreta. Però havien sigut ells, que l'havien embrutada, esquinçada i torta. Amb amor, l'haurien poguda revifar. Si haguessin posat l'empeny a esmenar les ferides, ella hi hauria respost amb voluntat. Però ja no li tenien cap estima, i n'hi havia prou amb desempallegar-se'n. Descartar-la com qui llença les cartes d'un ésser indesitjat.

I és allà que me la vaig trobar, tota apagada, oculta sota runes. Potser algú altre n'hauria volgut tenir cura. Potser algú altre l'hauria estimada. Però això no ho sé. Potser ningú no l'hauria collida i l'haurien deixada morir, sola i marginada, despullada. O potser qui l'hauria collida no l'hauria tractada amb tot l'afecte que, de ben segur, ella sí que és capaç de donar. Ens costa molt, a les persones, d'esforçar-nos per mantenir les flames vives. Si ens costa sacrifici, no sabem aguantar en els moments difícils. I és per això que me l'he enduta amb mi. Perquè, tot i que no sé si ho sabré fer bé, d'alguna manera, penso que es mereix tenir tot l'afecte que li han mancat. O potser perquè així vull esmenar l'error d'haver deixat que algú se m'apagués.

dilluns, 29 d’agost de 2011

l'isardon d'endacòm

Uèi lo matin, un pichòt isardon es vengut en cò mieu. Quand me soi desrevelhat, l'ai vist còsta de ieu e m'a preparat lo dejunar amb de café e coquetas de formatge. Bonas e gostosas! "Plan mercés", li ai dich. En tot dejunar, l'isardon, el, m'a contat tot çò qu'a vist dins las tèrras del nòrd. M'a contat cossí son las gents, cossí pensan, cossí fan. E ieu, qu'ai coneguts los isards i a bèl temps e n'ai ausidas pas qu'istòrias polidas, a jorn de uèi, quand me'n parla un, ai pas besonh de me'n malfisar. O cresi de bon còr. Après dejunar, ai sulpic pensat qu'aviái pas pus enveja de demorar aquí. "Vendràs amb ieu?", m'a demandat. "Òc-ben, isardon! Me cal partir, ne soi segur: vau venir amb tu". "A totara", m'a dich, puèi còpsec se n'es anat.


Mas, d'ont èra aquel isard? Es estat partit abans li demandar, e m'a pas balhat son numèro. Pr'aquò, es un isard: es vengut dels Pirenèus, solide! O, tanplan benlèu, es lo sol isard de son ostalada --es d'adopcion--? Las sieunas experiéncias son estadas polidas. S'èra del nòrd ça que la, aimariá talament lo nòrd, o ben aimariá mai lo sud? Vau èstre aürós, ieu, quand partirai amb el? O mancarai tot çò que vau laissar al sud? S'èri del nòrd, voldriái venir al sud?

dijous, 21 de juliol de 2011

en parella

He pensat molts cops si els éssers humans estem fets per viure sols, o si necessitem algú amb nosaltres. Potser només ens cal tenir un complement, o realment no som res sense algú altre.

Totes aquestes coses són difícils d'aclarir, i potser cada persona pensaria d'una manera diferent, en això. A còpia de pensar-hi, però, he arribat a la conclusió que els éssers humans necessitem viure en parella. Si no, tots sols, som incapaços de perfilar-nos el clatell quan ens tallem els cabells amb màquina. Només per això, em penso que estem fets per la convivència. Mireu, si no, aquestes geishes, i que desventurades que serien si fossin soles: no es podrien arreglar ni posar-se maques, i moririen de fam.

dijous, 28 d’abril de 2011

pic-pic

Pic-pic, pic-pic. ¿Què és aquest sorollet? Em fa l'efecte que ve de fora. Tip-tap. Pic-pic, pic-pic. No és gaire fort, però sona contundent.

Potser és algun veí que estén la roba i les cordes li grinyolen. No: si fos això, el soroll seria més estrident, i no tan sec.

Pic-pic. Potser són gotes d'aigua que van caient i, pel camí, van repicant contra algun plàstic. Sí, deu ser això. Però, avui no ha plogut pas! ¿D'on sortiria, doncs, l'aigua?

Per força ha de ser una altra cosa. Potser un infant vol entrar a casa seva i, com que s'ha deixat les claus, pica fort a la porta, perquè l'àvia no hi sent gaire i si pica fluix ni se n'adonarà. Però... ben mirat, això no acaba de tenir sentit.

Pic-pic. Tip-tap. Estic intrigat. ¿Què deu ser?

Al final, em llevo la mandra i surto al porxo. El pic-pic ressona pertot al celobert. ¿D'on deu venir? Miro cap a baix. Podria ser que espolsessin les catifes, he pensat, però no. No hi ha ningú abocat a fora el balcó i dubto que les espolsin a dins. Al meu voltant hi veig algunes finestres obertes. El repic potser s'escapa de qualsevol banda. ¿Com ho podria esbrinar? Algú me n'ha de donar una pista.

Pic-pic. Tip-tap. Pic-pic, pic-pic. Són cops molt secs, com de piconadora, però sonen com si fossin aquí mateix. No trobo probable que puguin sortir de lluny. Semblaria que ve de dins casa meva, però no hi ve. Pic-pic, pic-pic.

El soroll és proper. Pic-pic. Si no és avall, ni dins de casa, ni tampoc al meu voltant... El tinc damunt. Pic-pic.

Miro enlaire. El sostre de l'eixida, una uralita verda, em mostra, translúcida, l'ombra d'un ésser petitó que s'hi passeja. És un ocellet, que picoteja engrunes d'alguna cosa que encara haig d'acabar de determinar. Pic-pic.

dimarts, 19 d’abril de 2011

l'aigua

M'he acostat al penya-segat però no m'ha vingut de gust de llençar-m'hi. Al lluny he vist la cascada que rajava forta. He pensat que m'hi acostaria. També és per pensar-s'ho: si he pujat fins aquí dalt, ara torna a baixar i, apa, tota la caminada per no res. Però he baixat, perquè no en trauria res de lamentar-me'n, arribats en aquest punt.

I hi he anat.

I quan hi he sigut he vist l'aigua neta i cristal·lina i m'han vingut ganes de tocar-la, era freda, i l'he volguda atrapar i tot, però se m'escolava entre els dits i no la podia prendre. I llavors he mirat al fons del gorg i l'aigua semblava tan tranquil·la que fins i tot m'ha semblat provocadora. De primer em crida, vine, vine, però després de seduir-me es fa l'orni i es queda tan descansada! L'aigua no té preocupacions perquè sap que raja com vol i que mai no la podré atrapar, i ja t'hi pots escarrassar de valent que no podràs. Que és llesta, i sap que si de cas sóc jo que em neguitejaré.

Entesos, va bé.

Però si em trec la roba i em capbusso podré explorar-te de cap a fons, de costat i de biaix, tant com voldré. ¿I com te'm trauràs de sobre? No et pensis que em rendiré abans d'hora.

divendres, 11 de març de 2011

moment de serenor

És de nit i el cel hauria de ser negre, però els llums de la ciutat l'han tenyit d'un vermell diluït en groc. La llum que se n'escola per la finestra il·lumina prou la cambra perquè en pugui reconèixer els detalls, els prestatges i la taula. Dins el llit, la punta rogenca que veig de la meva cigarreta és com un astre desconegut sostingut en una vareta. No té cap pretensió. El cruixit fugisser de cada pipada em recorda lleugerament l'espurneig de la llar de foc que ens va vetllar per darrer cop. Els llençols em pesen i no sé si tenir-me'n dintre o bé escapar-me'n. No tinc ganes de tenir més fum a l'habitació i he d'apagar la cigarreta. La cançó que sona per la ràdio no l'havia sentida mai, però em resulta familiar. Potser sí, que l'havia escoltada al ventre de la mare. La base és de piano, però també hi sona un instrument que em recorda el piular dels rossinyols. No sé si els meus ancestres l'havien cantada i me n'han llegat les paraules a l'inconscient. Amb timidesa, em deixo endur pels mots dolços de la cantaire. Deu ser una noia jove, d'uns trenta anys, però té la veu greu i càlida. No entenc el que em diu, però tampoc no em cal. No vull dormir: així estic bé. Els ulls se m'han acostumat a aquesta estranya il·luminació fosca que neda en l'aire. A poc a poc, endut per les onades de la música, deixo caure les parpelles per fer néixer el somni, que neix a ulls clucs, més despert que dormint. Veig la cantant. És en un palau molt gran, lluminós. El vestit vermell li queda com anell al dit i fa lliscar les mans per la taula de vidre. Canta la cançó que he compost per tu. Diu que no sap on ets i que t'enyora. Diu que s'enrecorda de tu cada cop que el vent fa onejar la mar amb força. Diu que et veu sempre quan passeja pels carrers farcits de gent. També diu que no recorda quan va fer sonar per última vegada la caixa de música, perquè la fa enyorar-se de coses que no se'n vol pas enyorar. La cantant s'asseu en una cadira que és molt alta, però que li estilitza molt la figura. És molt galant. Amb els ulls mig closos, fa un sospir en harmonia amb la música, i, amb les seves mans galants i un anell de diamants al dit, agafa el micròfon que fins ara havia reposat al peu, llarg i negre, galant com ella. Deu ser que el que ha de dir ara és més important. N'està tipa. No vol perseguir més ombres, ni permetre que els ganivets de glaç se li clavin al cor. Aquestes són les temors que conta. Quin esclat d'energia! La cançó s'acaba. Ara m'he fixat que, al prestatge, hi ha una imatge emmarcada d'una muntanya florida. A peu de gespa, hi ha una nena tocant la flauta dolça. ¿Per què hi vaig posar aquesta fotografia? M'estiro, ara del tot, i el frec dels llençols en la meva pell em fa venir un calfred que recorre daltabaix el meu cos. Ja fa més fred i no m'emprenyen. Potser ja és hora d'abaixar el volum de la ràdio i córrer les cortines. Però, si ho faig, potser m'adormiré, i jo ara m'estimaria més d'allargar una bona estona aquest moment de serenor.

diumenge, 13 de febrer de 2011

remembrança

I a de temps, quand aviái benlèu nòu ans o mens, coneguèri un dròlle dins mon vilatjon. Èra mai jove que ieu. L'estiu èra a acabar, los jorns èran encara pro longs e, amb l'aura, òm podiá ja sentir la nolor de l'escòla.

Èrem totes dos dins la maselariá. Ma mameta m'aviá demandat d'anar crompar quicòm. Me foguèri susprés de véser aquel dròlle qu'aviái pas jamai abans vist: dins aquel pòble talament pichon, lo monde nos coneissèm plan las caras. Lo gojat, de mon atge, estraviat e distrach, vestissiá una camiseta rossèla e unas cauças blavas, e portava unas lunetas plan bèlas: talament un personatge de bandas dessenhadas plan conegut a n'aquela epòca, un mainat que se plorava totjorn. Dins mos sòmis e quitament dins las cachavièlhas, n'aviái aimat de far sa coneissença. Lo drollet, el, li caliá quitament crompar quicòm, mas me soi doblidat de qué --èra dins la maselariá, enfin, de carn, solide--. Parlava un catalan d'un airal que jamai n'aviái pas cap ausit.

A miègjorn picant, en tot sortir de la maselariá, la vianda dins lo sacon, me demandèt cossí far per anar al forn, e o li indiquèri. E me vaquí que, fin finala, i anèrem ensemble. Pel camin, li demandèri qual èra el, que jamai abans non l'aviái vist e me revertava quicòm plan curiós. Lo lagui li tombèt dessús. Me contèt qu'èra vengut i a de jorns amb la familha. Sa tanta veniá d'arribar; d'en primièr èran estats venguts el, son fraire, sa sòrre e son caton. Sa maire èra encara dins una vila luènha que l'i caliá ben demorar, pr'amor que qualqu'un de l'ostalada èra malaut. Me parlèt d'el, de las causas que li agradavan, de los libres que legissiá. N'i aviá un, "Brilhant", que l'aviam totes dos legit e l'aimàvem plan. Parlava d'un canhon negre que s'èra perdut, e un grop d'amics l'anavan quèrre. Parlèrem tanben dels mieus amics del pòble, e el me contèt quicòm dels sieus amics de la vila, e, mai encara, d'un fum de causas. Lèu se faguèt l'ora d'anar dinnar e cadun partiguèrem en cò nostre: ieu ambe l'agach de jòia; el, distraccion amb d'assopiment.

Benlèu aquò es pas estat aital exactament, vos disi: i a ja bèl temps que se passèt, e aquelas causas me son pas de bon remembrar. Totun, soi segur que s'es devengut coma veni de contar.

Pr'aquò l'ai pas pus vist, quitament que soi demorat de longa dins lo mieu vilatjon: a n'aqueles tempses, i anavi plan sovent, totas las dimenjadas e quand i aviá de vacanças a l'escòla. Ara, se n'es benlèu tornat o puslèu a crescut e lo reconeissi pas.

Qual sap lo luòc que se tròba?

dilluns, 31 de gener de 2011

informes perillosos

Alerta! Mireu aquesta notícia.

Ikea ha recibido doce informes en todo el mundo de vasos "Rund" que se han roto con el uso. Cinco de esos informes habían causado algún daño leve.

¿Com s'ho han fet, els informes, per fer mal a la gent?

dissabte, 1 de gener de 2011

el 23è conte

L'altre dia, mentre jeia al llit, em va venir una mica de gana i vaig anar al rebost a buscar una mica de xocolata. No n'hi havia, però al fons de tot de l'habitació, a l'última lleixa de la prestatgeria, hi vaig veure una caixa. És la típica caixa amb quatre gargots mal guixats que hi ha sigut sempre, però, de tant de temps que feia que l'hi veia, mai no hi havia parat atenció. La vaig obrir per tafanejar què hi havia, i ja no em vaig enrecordar més que tenia gana.

A dins hi havien tot de joguines, algunes en bon estat i d'altres que no tant, que havien sigut meves --i continuaven sent-ho--. Hi havia l'Hipo, un hipopòtam de peluix que un gos va mossegar i estava apedaçat, i en Toni, un osset com qualsevol altre però que portava uns pantalons de pana molt carrinclons. Sempre els feia estar junts perquè pensava que havien de ser bons amics. També hi havia algunes cintes de casset i uns llibres.

D'entre els llibres, en vaig rescatar un que es deia "Les picabaralles d'en Gat i d'en Ratolí". Era un llibre de contes d'animals, de caire força infantil. Els protagonistes eren en Gat i en Ratolí, però cada història passava amb altres animals. En Gat i en Ratolí sempre s'enfadaven per qualsevol fotesa, però, al final de cada conte, amb l'ajuda d'algun animal, tornaven a estar junts.

Aquest llibre m'ha agradat sempre molt perquè està escrit amb una lletra molt maca, les històries són curtes però boniques, i cada relat té una il·lustració on hi surten en Gat, en Ratolí i la resta dels animals. Hi havia una llebre que sortia sempre i em feia riure perquè semblava que tingués son a tothora. També hi havia un xai que sovint sortia mig esquilat. Era molt graciós. I en Ratpenat, que duia una mena d'arracades grosses, una cosa molt estranya. Aquest no sortia gaire. Potser el tenien com a cosa exòtica.

Recordo que, en la història número 3, en Gat s'enfadava perquè en Ratolí no li deixava menjar patates fregides. Al final resultava que en Ratolí li deia que no perquè, una vegada que n'havia menjat, s'havia ennuegat, i patia per si a en Gat li passava el mateix. L'Ós Bru li va fer entendre que els gats poden menjar coses que als ratolins no se'ls hi posen bé, i va quedar resolt el malentès.

En el capítol 17, en Ratolí no deixa sortir en Gat de casa. En Gat s'enutja perquè té una xicota i la vol anar a veure. Resulta que en Ratolí té por de quedar-se sol i per això l'empipa. Es veu que la foscor li fa feredat i, si veu els ulls d'en Gat, li passa la por. Però aquí ve en Xai i li fa entendre que no el pot retenir. Molt tendre. De petit, quan llegia aquest conte, pensava que jo havia d'aprendre a fer com en Ratolí, i que em calia saber dormir sol, sense voler tenir la mare o l'àvia amb mi. De més gran he entès que això als humans ens passa sempre.


Els primers contes me'ls sé de memòria. Me'ls he llegit tantes vegades que podria dir fins i tot on hi ha una coma. Però hi ha una cosa estranya. En el capítol 23, en Ratolí es compra un avió teledirigit i marxa de casa, i en Gat està tot nerviós perquè no torna. En Gat no sap on és i es comença a amoïnar de debò. Però al final torna, no sé per què. I resulta que el conte no s'acaba d'acabar. Té un punt i final, com tots els altres, i hi ha una il·lustració d'en Gat i d'en Ratolí amb en Gos i la Hiena. En Gos era el quiosquer del barri, i en aquest conte hi sortia fumant una pipa. Però no recordo que hi sortís cap hiena. Quan passo a llegir el conte 24, m'adono que no he entès com acaba el conte 23, i llavors me'l torno a llegir, però mai no l'acabo d'entendre i sempre que provo de continuar llegint em quedo encallat en el 23. A vegades torno a començar el llibre de bell nou, des del principi, i sempre que passo pel 23è és com si no m'enrecordés que m'encallo i no hi paro prou atenció. El fet és que encara no sé com acaba el llibre, perquè sempre he volgut fer les coses per ordre i no vull llegir els contes finals fins que no hagi acabat els primers. I ara no sé si en Ratolí i en Gat s'acaben avenint o si acaben com el rosari de l'aurora.

El llibre, l'he buscat per les llibreries, per veure si n'han tret una edició més nova. Potser és que era una errada d'impremta i l'haurien corregida, he pensat sempre. Però enlloc més no l'he trobat. Hauré de guardar bé l'exemplar que tinc jo, com si fos un tresor.

Il·lustració: Núria Feijóo