divendres, 11 de març de 2011

moment de serenor

És de nit i el cel hauria de ser negre, però els llums de la ciutat l'han tenyit d'un vermell diluït en groc. La llum que se n'escola per la finestra il·lumina prou la cambra perquè en pugui reconèixer els detalls, els prestatges i la taula. Dins el llit, la punta rogenca que veig de la meva cigarreta és com un astre desconegut sostingut en una vareta. No té cap pretensió. El cruixit fugisser de cada pipada em recorda lleugerament l'espurneig de la llar de foc que ens va vetllar per darrer cop. Els llençols em pesen i no sé si tenir-me'n dintre o bé escapar-me'n. No tinc ganes de tenir més fum a l'habitació i he d'apagar la cigarreta. La cançó que sona per la ràdio no l'havia sentida mai, però em resulta familiar. Potser sí, que l'havia escoltada al ventre de la mare. La base és de piano, però també hi sona un instrument que em recorda el piular dels rossinyols. No sé si els meus ancestres l'havien cantada i me n'han llegat les paraules a l'inconscient. Amb timidesa, em deixo endur pels mots dolços de la cantaire. Deu ser una noia jove, d'uns trenta anys, però té la veu greu i càlida. No entenc el que em diu, però tampoc no em cal. No vull dormir: així estic bé. Els ulls se m'han acostumat a aquesta estranya il·luminació fosca que neda en l'aire. A poc a poc, endut per les onades de la música, deixo caure les parpelles per fer néixer el somni, que neix a ulls clucs, més despert que dormint. Veig la cantant. És en un palau molt gran, lluminós. El vestit vermell li queda com anell al dit i fa lliscar les mans per la taula de vidre. Canta la cançó que he compost per tu. Diu que no sap on ets i que t'enyora. Diu que s'enrecorda de tu cada cop que el vent fa onejar la mar amb força. Diu que et veu sempre quan passeja pels carrers farcits de gent. També diu que no recorda quan va fer sonar per última vegada la caixa de música, perquè la fa enyorar-se de coses que no se'n vol pas enyorar. La cantant s'asseu en una cadira que és molt alta, però que li estilitza molt la figura. És molt galant. Amb els ulls mig closos, fa un sospir en harmonia amb la música, i, amb les seves mans galants i un anell de diamants al dit, agafa el micròfon que fins ara havia reposat al peu, llarg i negre, galant com ella. Deu ser que el que ha de dir ara és més important. N'està tipa. No vol perseguir més ombres, ni permetre que els ganivets de glaç se li clavin al cor. Aquestes són les temors que conta. Quin esclat d'energia! La cançó s'acaba. Ara m'he fixat que, al prestatge, hi ha una imatge emmarcada d'una muntanya florida. A peu de gespa, hi ha una nena tocant la flauta dolça. ¿Per què hi vaig posar aquesta fotografia? M'estiro, ara del tot, i el frec dels llençols en la meva pell em fa venir un calfred que recorre daltabaix el meu cos. Ja fa més fred i no m'emprenyen. Potser ja és hora d'abaixar el volum de la ràdio i córrer les cortines. Però, si ho faig, potser m'adormiré, i jo ara m'estimaria més d'allargar una bona estona aquest moment de serenor.