dijous, 28 d’abril de 2011

pic-pic

Pic-pic, pic-pic. ¿Què és aquest sorollet? Em fa l'efecte que ve de fora. Tip-tap. Pic-pic, pic-pic. No és gaire fort, però sona contundent.

Potser és algun veí que estén la roba i les cordes li grinyolen. No: si fos això, el soroll seria més estrident, i no tan sec.

Pic-pic. Potser són gotes d'aigua que van caient i, pel camí, van repicant contra algun plàstic. Sí, deu ser això. Però, avui no ha plogut pas! ¿D'on sortiria, doncs, l'aigua?

Per força ha de ser una altra cosa. Potser un infant vol entrar a casa seva i, com que s'ha deixat les claus, pica fort a la porta, perquè l'àvia no hi sent gaire i si pica fluix ni se n'adonarà. Però... ben mirat, això no acaba de tenir sentit.

Pic-pic. Tip-tap. Estic intrigat. ¿Què deu ser?

Al final, em llevo la mandra i surto al porxo. El pic-pic ressona pertot al celobert. ¿D'on deu venir? Miro cap a baix. Podria ser que espolsessin les catifes, he pensat, però no. No hi ha ningú abocat a fora el balcó i dubto que les espolsin a dins. Al meu voltant hi veig algunes finestres obertes. El repic potser s'escapa de qualsevol banda. ¿Com ho podria esbrinar? Algú me n'ha de donar una pista.

Pic-pic. Tip-tap. Pic-pic, pic-pic. Són cops molt secs, com de piconadora, però sonen com si fossin aquí mateix. No trobo probable que puguin sortir de lluny. Semblaria que ve de dins casa meva, però no hi ve. Pic-pic, pic-pic.

El soroll és proper. Pic-pic. Si no és avall, ni dins de casa, ni tampoc al meu voltant... El tinc damunt. Pic-pic.

Miro enlaire. El sostre de l'eixida, una uralita verda, em mostra, translúcida, l'ombra d'un ésser petitó que s'hi passeja. És un ocellet, que picoteja engrunes d'alguna cosa que encara haig d'acabar de determinar. Pic-pic.

dimarts, 19 d’abril de 2011

l'aigua

M'he acostat al penya-segat però no m'ha vingut de gust de llençar-m'hi. Al lluny he vist la cascada que rajava forta. He pensat que m'hi acostaria. També és per pensar-s'ho: si he pujat fins aquí dalt, ara torna a baixar i, apa, tota la caminada per no res. Però he baixat, perquè no en trauria res de lamentar-me'n, arribats en aquest punt.

I hi he anat.

I quan hi he sigut he vist l'aigua neta i cristal·lina i m'han vingut ganes de tocar-la, era freda, i l'he volguda atrapar i tot, però se m'escolava entre els dits i no la podia prendre. I llavors he mirat al fons del gorg i l'aigua semblava tan tranquil·la que fins i tot m'ha semblat provocadora. De primer em crida, vine, vine, però després de seduir-me es fa l'orni i es queda tan descansada! L'aigua no té preocupacions perquè sap que raja com vol i que mai no la podré atrapar, i ja t'hi pots escarrassar de valent que no podràs. Que és llesta, i sap que si de cas sóc jo que em neguitejaré.

Entesos, va bé.

Però si em trec la roba i em capbusso podré explorar-te de cap a fons, de costat i de biaix, tant com voldré. ¿I com te'm trauràs de sobre? No et pensis que em rendiré abans d'hora.