divendres, 18 de novembre de 2011

havia sigut bonica, però ja no els ho semblava tant

L'havien abandonada sense escrúpols, deixant-la nua a la intempèrie, davant d'uns contenidors freds.

De ben segur que havia sigut bonica, però ja no els ho semblava tant. No els satisfeia. No havien dubtat a desfer-se'n i canviar-la per una altra de més nova, qui sap si més jove i bonica i tot. Ja no els feia cap servei: estava bruta, esquinçada, i ja no s'aguantava dreta. Però havien sigut ells, que l'havien embrutada, esquinçada i torta. Amb amor, l'haurien poguda revifar. Si haguessin posat l'empeny a esmenar les ferides, ella hi hauria respost amb voluntat. Però ja no li tenien gens d'estima, i n'hi havia prou amb desempallegar-se'n. Descartar-la com qui llença les cartes d'un ésser indesitjat.

I és allà que me la vaig trobar, tota apagada, oculta sota runes. Potser algú altre n'hauria volgut tenir cura. Potser algú altre l'hauria estimada. Però això no ho sé. Potser no l'hauria collida ningú i l'haurien deixada morir, sola i marginada, despullada. O potser qui l'hauria collida no l'hauria tractada amb tot l'afecte que, de ben segur, ella sí que és capaç de donar. Ens costa molt, a les persones, d'esforçar-nos per mantenir les flames vives. Si ens costa sacrifici, no sabem aguantar en els moments difícils. I és per això que me l'he enduta amb mi. Perquè, tot i que no sé si ho sabré fer bé, d'alguna manera, penso que es mereix tenir tot l'afecte que li han mancat. O potser perquè així vull esmenar l'error d'haver deixat que algú se m'apagués.