divendres, 2 de desembre de 2011

nit sense estels

No me'n surto, d'escriure poesies. Ho provo, però sempre acabo anant més enllà del llindar permès de carrincloneria o d'estupidesa i em fa vergonya. M'agrada més d'adaptar cançons, partint d'una idea original i perfilant la història segons com l'he entesa jo.


M'envolo cap al cel,
i els meus anhels
travessen núvols grans
i globus de colors brillants,
i van pujant
fins a reposar als estels.

M'he perdut
enmig de l'espai.
Si no em retrobo mai,
vine tu
i digue'm on haig d'anar.

Nit sense estels,
des d'aquí on sóc jo
no puc veure els meus records.
He perdut el caliu que tant m'escalfava el cor.

Nit sense anhels,
plora tu per mi
perquè algú pugui sentir
que em fa falta
la mà que m'agafa.

3 comentaris:

anna ha dit...

El que fas és poesia, i al meu parer, de la bona. Així que si dius que es tracta tan sols d'una adaptació m'agradaria llegir el que evoquen els teus versos. La poesia tracta de sentir, no te n'amaguis ni molt menys avergonyeixis. Un petó!

John ha dit...

Doncs espero de poder-te'n posar veu en alguna :) Algun dia...

el dimoni esbotzegat ha dit...

Moltes gràcies, macos! ^^