dimecres, 14 de novembre de 2012

bo i bonica

El dia que va deixar de fer tardor, sèiem al sofà mentre ens endormiscàvem veient imatges de flors exòtiques bellugades pel vent al compàs de música tradicional xinesa. No recordo a quin canal ho devien emetre. El rellotge acompanyava el pas de la lentitud amb un tic-tac imprecís que emboirinava els únics pensaments lúcids que havíem aconseguit tenir. I ja no ens esforçàvem a tenir-ne més, em sembla. Et vas distreure amb el fum d'una cigarreta mal apagada, i això et va fer venir de gust d'encendre'n una altra. És la inèrcia, vas dir, i llavors em va semblar que el capvespre havia començat de bon matí.

A través de la reixa de l'estufa, m'entretenia a contemplar els ferros abrasats que provaven d'escalfar-nos el pis. L'aire calitjós que desprenia no em deixava veure bé si a sobre el marbre de darrere hi havien alls o cebes seques o una altra cosa, i això em va entretenir el pensament una bona estona. De calent, el pis ja n'era prou, fins i tot massa, però em vaig tapar bé sota la manta per poder-te tocar la mà d'amagat de les flors xineses.

Però, en lloc de donar-te la mà, et vaig agafar el turmell. I llavors em vaig enrecordar que, al dematí, t'havia fet ensopegar sense voler mentre recollia les tasses del cafè. I havia anat d'un pam que no caiguessis, però del mal gesto no se'n salva ningú, vas dir. Llavors hi picava molt el sol, però feia també molt de fred tot i que l'estufa ja l'havíem engegada: que prou que escalfa, però es pren el temps que vol. I és en aquell moment que vaig comprendre que el capvespre etern no podia haver començat tan d'hora. Era l'eternitat, allò que estàvem vivint. Que l'havíem desitjada sempre, però mai no ens ho hauríem pas pensat, que, bo i bonica, esdevindria una cosa ben ensopida.

dissabte, 21 d’abril de 2012

l'epilòg del batèl

Embarquèrem totes tres sus un batèl que nos deviá menar al país de Cocanha, qu'i demorariam enrodats de luxes e de vicis. La mar, tranquilla, nos prometèt una travèrsa planhòla e gaujosa.

Pendent lo trajècte nos amusèrem e manquèrem pas de vam per cantar e dançar de contunh, coma de fòls sens romb. E causiguèrem d'escriure un libre: descobèrtas sus la vida, soscadissas sul sens de las personas, de las relacions entre las gents, per de qué sèm venguts al monde?; enfin, de conariás, vaquí. Un projècte fach a tres mans: d'istòrias disparièras, de còps ligadas, que fargavan un sens comun.

L'astre nos balhèt pas l'escasença de malfisar e tenguèrem lo camin sens nos avisar qu'aviam causida la rota mai maissanta. Bon dieu! Còp sec, se trapèrem demest de rocasses sus l'aigua, lo cèl brun, los lamps en tombant a tengut sus la mar, que los verdons espaurugants fasián lo torn d'en cò nòstre. Cap de tempèsta èra pas jamai estada impetuosa coma aquò. Nosautres, e mai s'èrem de pescaires plan prèstes per faire una vida longarassa sus la mar, auriam pas jamai capitat de combatre aquela tempestat del diable.



Es aital qu'aguèrem pas pus léser de s'amusar. Pensèrem pas a res far per tornar menar lo batèl fins a una rota mai solida: cap de bon còp de governalh, mas se plànher. Me desrevelhèri del lagui del moment que vesèri que las bravas èrsas dintravan sul batèl a plen canèl, en tot nos menar de ramèls copats de sabi pas ont. Lo ventaràs me faguèt respitar la pluèja sus la cara. Ieu, trempe que l'aiga me trescolèt fins al còr, amassèri forra-borra totas las causas a ieu puèi me getèri endefòra, lèu-lèu. Montèri a fum de calhau sus un rocàs e cap de verdon me posquèt pas manjar. Un lamp petèt sul batèu que lo faguèt enfonzar jos la mar coma de vermasses dins la sabla cauda. Los verdons e las piranhas, feròces que jamai, deguèron ben rosigar los còsses dels mieus companhs de travèrsa. Lo batèl disparescut, lèu venguèt lo bon temps e capitèri de tornar en tèrra. Lo nòstre libre foguèt pas terminat.

E ben, los mieus sovenirs demòran entièrs --los collègas, pecaires, pensi pas--. Un fum de paginas trempas sèrvon encara las bonas pensadas e las conariás. Las gardi aicí, còsta ieu. Las tròbi agradivas e a cada còp me fai plaser de las legir e tornar legir. Aguèssi pas sautat, tanplan benlèu i serián pas, nimai ieu quite. Mas, pendent que las legirai, remembrarai que fan partida d'una istòria que vai demorar vuèja, desligada, mancada de sens. I aurà totjorn d'istòrias qu'i mancaràn, e aquela mancança m'empacharà de me'n téner fièr. La mar, o puslèu l'ignorància, nos embarrassèt de conéisser l'epilòg de la nòstra istòria. Me'n plori pas. Seriái pas estat capable de tornar menar lo batèl ieu solet. S'o aviái ensajat, me seriái enfonzat ieu tanben, amb la mieuna partideta d'istòria, per la faire dissòlvre.

divendres, 20 d’abril de 2012

carrer

Passo per aquell carrer ple de vitalitat. Una dona vella escridassa el fruiter que li ha endossat una pruna masegada. Una colla de joves pentinats amb clenxa udolen gemecs de zel davant un grupet de noies que somriuen enrojolades. Un home passeja tot sol, lluint una camisa de flors suada per l'ambient solell. Un sud-americà sembla que l'empaiti per demanar-li alguna cosa: potser, caritat. Un grup de policies, mentrestant, corren esmaperduts des de dalt del carrer. El gos que una dona del segle passat passeja sembla que no està pas d'acord amb les autoritats i esclata en lladrucs. El mossèn treu el nas per la finestra i dóna la darrera benedicció al sud-americà. Els serenos li acaben de prendre la vida. L'home de la camisa de flors, potser, no hauria continuat suant com qui no vol la cosa, si les coses no s'haguessin succeït d'aquesta manera. Un dels joves, cofoi, llueix com un tresor la noia amb qui ha començat a festejar. Els policies proclamen victòria i el gos sembla content de poder-se cruspir una pruna que, per ell, és ben gustosa. El mossèn se sent realitzat d'haver fet servei. El sud-americà no sé si volia caritat, però, sigui com sigui, ja no n'haurà de tornar a demanar més. Mentre me'l miro, em balla pel cap la idea que la vitalitat d'un carrer sempre és relativa.

dilluns, 5 de març de 2012

Perpinyà parla i escriu en català

El Castellet de Perpinyà

Mig miler de persones s’apleguen a la capital del Nord per reivindicar la llengua catalana en un dictat ludicofestiu

EL DIMONI ESBOTZEGAT. El proppassat dissabte 3 de març, la capital de la Catalunya del Nord va tornar a sentir enraonar en català amb normalitat pels seus carrers. Un bon grapat de catalans, del sud i del nord, vam fer-hi cap per participar al Dictat Català, celebració reivindicativa que, any rere any, organitza el Servei d’Afers Catalans de la Vila de Perpinyà per fer saber a tothom que el català encara és viu, a pesar de les dificultats.

Tan bon punt vaig haver arribat a l’estació, un cartell ben gros em va deixar clar que havia arribat al “Centre del món”. Aprofitant l’avinentesa de ser en un lloc tan important, vaig decidir de perdre’m pels racons d’aquesta vila i gaudir dels milers de senyeres que lluïen, orgulloses, les quatre barres per tots els carrers i establiments. Vaig pensar: “Tot i això, de català, no en sentiràs gaire”. Ans al contrari! Arreu s’hi podia sentir gent parlant la llengua de Llull. Probablement, la reivindicació ens hi havia aplegats.

I és que no en vam ser pas pocs: havent dinat, mig miler de persones vam provar d’escriure --sense faltes!-- un text de Joan Tocabens: un conte ple de surrealisme, d’escenes pujades de to i de paraules en desús. No hi van faltar els sospirs de desesperació que, malgrat tot, no impedien les rialles i els somriures que aquelles paraules catalanes tan estrafolàries ens feien aparèixer al rostre.

Vora ¾ de 6 del vespre, el dictat va acabar: crits d’alleugeriment, somriures i abraçades. Tothom estava orgullós d’estimar la seva llengua d’una manera tan sana, engrescadora, divertida i, sobretot, buida de recances.

L’endemà, els carrers encara lluïen senyeres amb la mateixa força que ho havien fet el dia anterior; la llengua, tanmateix, semblava haver-se esfumat del centre del món. Caldrà, doncs, que perdurin aquests dictats multitudinaris, a fi de mantenir viva la flama de la catalanitat.

dissabte, 18 de febrer de 2012

no eres tu

Seies davant meu sense saber que jo pensava en tu. Però, això rai. No et podia tan sols haver passat pel cap que un noi qualsevol s'hauria encisat de mirar-te. Jo no et conec, ni menys encara em coneixes tu. I, si de cas, estaves massa enfeinada a tenir cura d'aquell nen que seia amb tu per esbrinar si cap de les mirades de ningú del vagó era per a tu.

I, tot i així, jo t'esguardava i no me'n cansava, i et recordava, i presumia de tots els moments feliços que m'has fet viure. D'incerts, de serens. De feliços i, més recentment, de melangiosos.

Si encara fossis aquí, hauries estat ella. Res no hauria canviat: hauries estat exactament així, amb la teva parla peculiarment particular, amb aquest tallat de cabells i aquest gest tendre. Hauries estat davant meu, vetllant aquell nen, i jo no t'hauria dit res. Si m'haguessis descobert que et fitava, no ho hauries sabut copsar. Ni tan sols t'hauria ballat pel cap un moment vague de la meva existència. Però m'hauries fet tan joiós com me n'havies fet sempre.