divendres, 20 d’abril de 2012

carrer

Passo per aquell carrer ple de vitalitat. Una dona vella escridassa el fruiter que li ha endossat una pruna masegada. Una colla de joves pentinats amb clenxa udolen gemecs de zel davant un grupet de noies que somriuen enrojolades. Un home passeja tot sol, lluint una camisa de flors suada per l'ambient solell. Un sud-americà sembla que l'empaiti per demanar-li alguna cosa: potser, caritat. Un grup de policies, mentrestant, corren esmaperduts des de dalt del carrer. El gos que una dona del segle passat passeja sembla que no està pas d'acord amb les autoritats i esclata en lladrucs. El mossèn treu el nas per la finestra i dóna la darrera benedicció al sud-americà. Els serenos li acaben de prendre la vida. L'home de la camisa de flors, potser, no hauria continuat suant com qui no vol la cosa, si les coses no s'haguessin succeït d'aquesta manera. Un dels joves, cofoi, llueix com un tresor la noia amb qui ha començat a festejar. Els policies proclamen victòria i el gos sembla content de poder-se cruspir una pruna que, per ell, és ben gustosa. El mossèn se sent realitzat d'haver fet servei. El sud-americà no sé si volia caritat, però, sigui com sigui, ja no n'haurà de tornar a demanar més. Mentre me'l miro, em balla pel cap la idea que la vitalitat d'un carrer sempre és relativa.