dimecres, 14 de novembre de 2012

bo i bonica

El dia que va deixar de fer tardor, sèiem al sofà mentre ens endormiscàvem veient imatges de flors exòtiques bellugades pel vent al compàs de música tradicional xinesa. No recordo a quin canal ho devien emetre. El rellotge acompanyava el pas de la lentitud amb un tic-tac imprecís que emboirinava els únics pensaments lúcids que havíem aconseguit tenir. I ja no ens esforçàvem a tenir-ne més, em sembla. Et vas distreure amb el fum d'una cigarreta mal apagada, i això et va fer venir de gust d'encendre'n una altra. És la inèrcia, vas dir, i llavors em va semblar que el capvespre havia començat de bon matí.

A través de la reixa de l'estufa, m'entretenia a contemplar els ferros abrasats que provaven d'escalfar-nos el pis. L'aire calitjós que desprenia no em deixava veure bé si a sobre el marbre de darrere hi havien alls o cebes seques o una altra cosa, i això em va entretenir el pensament una bona estona. De calent, el pis ja n'era prou, fins i tot massa, però em vaig tapar bé sota la manta per poder-te tocar la mà d'amagat de les flors xineses.

Però, en lloc de donar-te la mà, et vaig agafar el turmell. I llavors em vaig enrecordar que, al dematí, t'havia fet ensopegar sense voler mentre recollia les tasses del cafè. I havia anat d'un pam que no caiguessis, però del mal gesto no se'n salva ningú, vas dir. Llavors hi picava molt el sol, però feia també molt de fred tot i que l'estufa ja l'havíem engegada: que prou que escalfa, però es pren el temps que vol. I és en aquell moment que vaig comprendre que el capvespre etern no podia haver començat tan d'hora. Era l'eternitat, allò que estàvem vivint. Que l'havíem desitjada sempre, però mai no ens ho hauríem pas pensat, que, bo i bonica, esdevindria una cosa ben ensopida.

1 comentari:

sargantana ha dit...

tenim un somni,
si tambe es el teu...
et convidem a participar a aquest blog:

http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/

som-hi??