diumenge, 27 de juliol de 2014

tomàquet sense llorer

M'anava a fer uns macarrons i llavors m'he adonat que no tinc idees al cap i em sento una mica esgarriat. És que no sé què escriure: quan estic perdut, trobo confort; res no em turmenta excessivament; ningú no em fa patir amb desmesura.

El meu diari personal, el de les penes i desalegries, s'ha perdut entre quatre fulles de llorer, literalment, que volia posar els macarrons a bullir i tenia el llorer al costat, per posar-lo al tomàquet, que ja feia xup-xup, i m'ha caigut tot per terra i vés i endreça-ho. Però no sé si em fa pena --el diari; el llorer, això rai--: quan el vaig comprar, tenia el desig que hi escriuria regularment i que l'emplenaria de ratlles i de pàgines de sentiments i de pensaments. Cada dia el faria d'un color diferent, blau, negre, vermell, verd, perquè semblés alegre, i hi posaria sempre la data. L'aniria rellegint i faria comentaris de text dels meus propis textos.

Però és que, quan el vaig comprar, no m'ho pensava pas, que arribaria el dia que no m'hauria de desfogar. I ara què en faig.

I, entre ratlles i ratlles, l'aigua ja fa una bona estona que esbufega i els macarrons continuen al pot. Tinc el tomàquet que demana una mica de llorer, però ara em fa una mica de cosa de posar-hi aquest llorer --no perquè hagi estat per terra, això rai--, perquè encara m'amararà el tomàquet de coses tristes, i ja se sap que el tomàquet revé més que talla el vent. I a veure si encara em posaré trist menjant-me uns macarrons i ho hauré d'escriure al diari.