allò que diu el dimoni esbotzegat

nit sense estels

2011-12-02T21:21:00.003+01:00

No me'n surto, d'escriure poesies. Ho provo, però sempre acabo anant més enllà del llindar permès de carrincloneria o d'estupidesa i em fa vergonya. M'agrada més d'adaptar cançons, partint d'una idea original i perfilant la història segons com l'he entesa jo.

M'envolo cap al cel,
i els meus anhels
travessen núvols grans
i globus de colors brillants,
i van pujant
per reposar en els estels.

M'he perdut
enmig de l'espai.
Si no em retrobo mai,
vine tu
i digue'm on haig d'anar.

Nit sense estels,
des d'aquí on sóc jo
no puc veure els meus records.
He perdut el caliu que tant m'escalfava el cor.

Nit sense anhels,
plora tu per mi
perquè algú pugui sentir
com em manca
la mà que m'agafa.

havia sigut bonica, però ja no els ho semblava tant

2011-11-18T02:56:00.001+01:00

L'havien abandonada sense escrúpols, deixant-la nua a la intempèrie, davant d'uns contenidors freds.

De ben segur que havia sigut bonica, però ja no els ho semblava tant. No els satisfeia. No havien dubtat a desfer-se'n i canviar-la per una altra de més nova, qui sap si més jove i bonica i tot. Ja no els feia cap servei: estava bruta, esquinçada, i ja no s'aguantava dreta. Però havien sigut ells, que l'havien embrutada, esquinçada i torta. Amb amor, l'haurien poguda revifar. Si haguessin posat l'empeny a esmenar les ferides, ella hi hauria respost amb voluntat. Però ja no li tenien cap estima, i n'hi havia prou amb desempallegar-se'n. Descartar-la com qui llença les cartes d'un ésser indesitjat.

I és allà que me la vaig trobar, tota apagada, oculta sota runes. Potser algú altre n'hauria volgut tenir cura. Potser algú altre l'hauria estimada. Però això no ho sé. Potser ningú no l'hauria collida i l'haurien deixada morir, sola i marginada, despullada. O potser qui l'hauria collida no l'hauria tractada amb tot l'afecte que, de ben segur, és capaç de donar. Ens costa molt, a les persones, d'esforçar-nos per mantenir les flames vives. Si ens costa sacrifici, no sabem aguantar en els moments difícils. I és per això que me l'he enduta amb mi. Perquè, tot i que no sé si ho sabré fer bé, d'alguna manera, penso que es mereix tenir tot l'afecte que li han mancat. O potser perquè així vull esmenar l'error d'haver deixat que algú se m'apagués.

l'isardon d'endacòm

2011-08-29T20:03:00.009+02:00

Uèi lo matin, un pichòt isardon es vengut en cò mieu. Quand me soi desrevelhat, l'ai vist còsta de ieu. M'a preparat lo dejuni amb de café e de coquetas de formatge. Bonas, bonas! Plan mercés, li ai dich. En tot dejunar, m'a contat tot çò qu'a vist dins las tèrras del nòrd. M'a contat cossí son las gents, cossí pensan, cossí fan. E ieu, qu'ai coneguts los isards i a un bèl temps, e n'ai ausidas pas qu'istòrias polidas, a jorn de uèi, quand me'n parla un, ai pas besonh de me'n malfisar. O cresi de bon còr. Sulcòp ai pensat qu'aviái pas pus enveja de demorar aicí. Vendràs amb ieu?, m'a demandat. Òc-ben, isardon: me cal partir, ne soi segur, vau venir amb tu. A totara, m'a dit. E còp sec se n'es anat.

Mas, d'ont èra aquel isard? O li ai pas demandat, e se n'es anat dejà. M'a pas balhat son numerò. Mas es un isard: es vengut dels Pirenèus, solide! O benlèu es lo sol isard de son ostalada, per qu'es d'adopcion? Las sieunas experiéncias son estadas polidas, mas, foguèsse del nòrd, aimariá talament lo nòrd? O ben aimariá mai lo sud? Vau èstre urós ieu, quand partirai amb el? O mancarai tot çò que vau daissar al sud? Se n'èri del nòrd, voldriái venir al sud? Sonque traparai la responsa quand partirai.

en parella

2011-07-21T21:16:00.002+02:00

He pensat molts cops si els éssers humans estem fets per viure sols, o si necessitem algú amb nosaltres. Potser només ens cal tenir un complement, o realment no som res sense algú altre. Totes aquestes coses són difícils d'aclarir, i potser cada persona pensaria d'una manera diferent, en això. A còpia de pensar-hi, però, he arribat a la conclusió que els éssers humans necessitem viure en parella. Si no, tots sols, som incapaços de perfilar-nos el clatell quan ens tallem els cabells amb màquina. Només per això, em penso que estem fets per la convivència. Mireu, si no, aquestes gueixes, i que desventurades que serien si fossin soles: no es podrien arreglar ni posar-se maques, i moririen de fam.

pic-pic

2011-04-28T13:00:00.005+02:00

Pic-pic, pic-pic. ¿Què és aquest sorollet? Em fa l'efecte que ve de fora. Tip-tap. Pic-pic, pic-pic. No és gaire fort, però sona contundent.

Potser és algun veí que estén la roba i les cordes li grinyolen. No: si fos això, el soroll seria més estrident, i no tan sec.

Pic-pic. Potser són gotes d'aigua que van caient i, pel camí, van repicant contra algun plàstic. Sí, deu ser això. Però, avui no ha plogut pas! ¿D'on sortiria, doncs, l'aigua?

Per força ha de ser una altra cosa. Potser un infant vol entrar a casa seva i, com que s'ha deixat les claus, pica fort a la porta, perquè l'àvia no hi sent gaire i si pica fluix ni se n'adonarà. Però... Ben mirat, això no acaba de tenir sentit.

Pic-pic. Tip-tap. Estic intrigat. ¿Què deu ser?

Al final, em llevo la mandra i surto al porxo. El pic-pic ressona pertot al celobert. ¿D'on deu venir? Miro cap a baix. Podria ser que espolsessin les catifes, he pensat, però no. No hi ha ningú abocat a fora el balcó i dubto que les espolsin a dins. Al meu voltant hi veig algunes finestres obertes. El repic potser s'escapa de qualsevol banda. ¿Com ho podria esbrinar? Algú me n'ha de donar una pista.

Pic-pic. Tip-tap. Pic-pic, pic-pic. Són cops molt secs, com de piconadora, però sonen com si fossin aquí mateix. No trobo probable que puguin sortir de lluny. Semblaria que ve de dins casa meva, però no hi ve. Pic-pic, pic-pic.

El soroll és proper. Pic-pic. Si no és avall, ni dins de casa, ni tampoc al meu voltant... El tinc damunt. Pic-pic. Miro enlaire. El sostre de l'eixida, una uralita verda, em mostra, translúcida, l'ombra d'un ésser petitó que s'hi passeja. És un ocellet, que picoteja engrunes d'alguna cosa que encara haig d'acabar de determinar. Pic-pic.

l'aigua

2011-04-19T02:24:00.001+02:00

M'he acostat al penya-segat però no m'ha vingut de gust de llençar-m'hi. Al lluny he vist la cascada que rajava forta. He pensat que m'hi acostaria. També és per pensar-s'ho: si he pujat fins aquí dalt, ara torna a baixar i, apa, tota la caminada per no res. Però he baixat, perquè no en trauria res de lamentar-me'n, arribats en aquest punt.

I hi he anat.

I quan hi he sigut he vist l'aigua neta i cristal·lina i m'han vingut ganes de tocar-la, era freda, i l'he volguda atrapar i tot, però se m'escolava entre els dits i no la podia prendre. I llavors he mirat al fons del gorg i l'aigua semblava tan tranquil·la que fins i tot m'ha semblat provocadora. De primer em crida, vine, vine, però després de seduir-me es fa l'orni i es queda tan descansada! L'aigua no té preocupacions perquè sap que raja com vol i que mai no la podré atrapar, i ja t'hi pots escarrassar de valent que no podràs. Que és llesta, i sap que si de cas sóc jo que em neguitejaré.

Entesos, va bé.

Però si em trec la roba i em capbusso podré explorar-te de cap a fons, de costat i de biaix, tant com voldré. ¿I com te'm trauràs de sobre? No et pensis que em rendiré abans d'hora.

moment de serenor

2011-03-11T02:33:00.010+01:00

És de nit i el cel hauria de ser negre, però els llums de la ciutat l'han tenyit d'un vermell diluït en groc. La llum que se n'escola per la finestra il·lumina prou la cambra perquè en pugui reconèixer els detalls, els prestatges i la taula. Dins el llit, la punta rogenca que veig de la meva cigarreta és com un astre desconegut sostingut en una vareta. No té cap pretensió. El cruixit fugisser de cada calada em recorda lleugerament l'espurneig de la llar de foc que ens va vetllar per darrer cop. Els llençols em pesen i no sé si tenir-me'n dintre o bé deixar-me escapar enfora. No tinc ganes de tenir més fum a l'habitació i he d'apagar la cigarreta. La cançó que sona per la ràdio no l'havia sentida mai, però em resulta familiar. Potser l'havia escoltada al ventre de la mare. La base és de piano, però també hi sona un instrument que em recorda el piular dels rossinyols. Potser els meus ancestres l'havien cantada i me n'han llegat les paraules a l'inconscient. Amb timidesa, em deixo endur per les paraules dolces de la cantaire. Deu ser una noia jove, d'uns trenta anys, però té la veu greu i càlida. No entenc el que em diu, però tampoc no em cal. No vull dormir. Així estic bé. Els ulls se m'han acostumat a aquesta estranya il·luminació fosca que neda en l'aire. A poc a poc, endut per les onades de la música, deixo caure les parpelles per fer néixer el somni, que espelleix a ulls clucs, més despert que dormint. Veig la cantant. És en un palau molt gran, lluminós. Llueix un vestit vermell i fa lliscar els dits per la taula de vidre. Canta la cançó que he compost per tu. Diu que no sap on ets i que t'enyora. Diu que s'enrecorda de tu cada cop que el vent fa onejar la mar amb força. Diu que et veu sempre quan passeja pels carrers farcits de gent. També diu que no recorda quan va fer sonar per última vegada la caixa de música, perquè la fa enyorar-se de coses que no se'n vol pas enyorar. La cantant s'asseu en una cadira que és molt alta, però que li estilitza molt la figura. És molt galant. Amb els ulls mig closos, fa un sospir en harmonia amb la música, i, amb les seves mans galants i un anell de diamants al dit, agafa el micròfon que fins ara havia reposat en la barra negra i llarga on sempre hi són afermats. Deu ser que el que ha de dir ara és més important. N'està tipa. No vol perseguir més ombres, ni permetre que els ganivets de glaç se li clavin al cor. Aquestes són les temors que conta. Quin esclat d'energia! La cançó s'acaba. Ara m'he fixat que, al prestatge, hi ha una imatge emmarcada d'una muntanya florida. A peu de gespa, hi ha una nena tocant la flauta dolça. ¿Per què hi vaig posar aquesta fotografia? M'estiro, ara sí, del tot, i el frec dels llençols en la meva pell em fa venir un calfred que recorre daltabaix el meu cos. Potser ja és hora d'abaixar el volum de la ràdio i córrer les cortines. Però, si ho faig, potser m'adormiré, i jo ara m'estimaria més d'allargar una bona estona aquest moment de serenor.

remembrança

2011-02-13T23:25:00.010+01:00

Remembri que, i a de temps, quand aviái benlèu nòu ans o mens, coneguèri un dròlle dins mon vilatge. Èra mai jove que ieu. L'estiu èra a acabar, los jorns èran encara pro longs, e amb l'aura se respirava ja la nolor de l'escòla. Èrem totes dos a la maselariá. Ma granda m'aviá demandat d'anar crompar quicòm. Me susprenguèri de veire aquel dròlle qu'aviái pas jamai vist abans, pr'amor qu'es un pòble plan pichon, e totes nos coneissèm las fàcias. Vestissiá una camiseta jauna e unas cauças blavas, e portava unas lunetas plan bèlas: revertava un personatge d'animacion plan conegut a n'aquel temps que se plorava totjorn. El tanben deviá crompar quicòm, mas m'ai desbrembat de qué --èra dins la maselariá, donc podiá pas èstre tanpauc res important--. Parlava un catalan un pauc estranh per ieu: jamai non n'aviái ausit cap aital.

Al sortir de la maselariá, me demandèt cossí far per anar al forn, e o li indiquèri. Fin finala, i anèri amb el. Pel camin, li demandèri qual èra el, pr'amor que l'aviái pas jamai vist, e de trapar fàcias nòvas dins aquela pichòta vila èra quicòm plan curiós. Me contèt qu'èra estat vengut i a de jorns amb la familha: d'en primièr èran venguts el, son fraire, sa sòrre e son caton. Sa maire èra encara dins una vila luènha; podiá pas venir amb eles pr'amor que qualqu'un de l'ostalada èra malaut, mas èra per venir. Me parlèt d'el, de las causas que li agradavan, de los libres que legissiá... N'i aviá un, "Brilhant", que l'aviam legit totes dos e l'aimàvem plan. Parlava d'un can negre que s'èra perdut, e un grop d'amics l'anavan quèrre. Parlèrem tanben dels mieus amics del pòble, e el me contèt quicòm dels sieus amics de la vila, e, mai encara, d'un fum de causas. Lèu se faguèt l'ora d'anar dinnar.

Benlèu aquò es pas estat aital exactament: i a ja un bèl temps que s'es passat, e pòdi pas remembrar plan las causas. Mas soi segur que s'es devengut coma veni de contar.

L'ai pas tornat veire. Soi estat pro de temps dins mon vilatjon çaquelà: en aquela epòca, i anavi plan sovent, totas las dimenjadas e quand i aviá de vacanças a l'escòla. Qual sap se n'es tornat. Saique a crescut e lo reconeissi pas. De còps que i a pensi qu'es estat un sòmi, mas o vòli pas creire...

informes perillosos

2011-01-31T19:48:00.005+01:00

Alerta! Mireu aquesta notícia.

Ikea ha recibido doce informes en todo el mundo de vasos "Rund" que se han roto con el uso. Cinco de esos informes habían causado algún daño leve.

¿Com s'ho han fet, els informes, per fer mal a la gent?

el 23è conte

2011-01-01T03:00:00.022+01:00

L'altre dia, mentre jeia al llit, em va venir una mica de gana i vaig anar al rebost a buscar una mica de xocolata. No n'hi havia, però al fons de tot de l'habitació, a l'última lleixa de la prestatgeria, hi vaig veure una caixa. És la típica caixa amb quatre gargots mal guixats que hi ha sigut sempre, però, de tant de temps que feia que l'hi veia, mai no hi havia parat atenció. La vaig obrir per tafanejar què hi havia, i ja no em vaig enrecordar més que tenia gana.

A dins hi havien tot de joguines, algunes en bon estat i d'altres que no tant, que havien sigut meves --i continuaven sent-ho--. Hi havia l'Hipo, un hipopòtam de peluix que un gos va mossegar i estava apedaçat, i en Toni, un osset com qualsevol altre però que portava uns pantalons de pana molt carrinclons. Sempre els feia estar junts perquè pensava que havien de ser bons amics. També hi havia algunes cintes de casset i uns llibres.

D'entre els llibres, en vaig rescatar un que es deia "Les picabaralles d'en Gat i d'en Ratolí". Era un llibre de contes d'animals, de caire força infantil. Els protagonistes eren en Gat i en Ratolí, però cada història passava amb altres animals. En Gat i en Ratolí sempre s'enfadaven per qualsevol fotesa, però, al final de cada conte, amb l'ajuda d'algun animal, tornaven a estar junts.

Aquest llibre m'ha agradat sempre molt perquè està escrit amb una lletra molt maca, les històries són curtes però boniques, i cada relat té una il·lustració on hi surten en Gat, en Ratolí i la resta dels animals. Hi havia una llebre que sortia sempre i em feia riure perquè semblava que tingués son a tothora. També hi havia un xai que sovint sortia mig esquilat. Era molt graciós. I un ratpenat que duia una mena d'arracades grosses, una cosa molt estranya. Aquest no sortia gaire. Potser el tenien com a cosa exòtica.

Recordo que, en la història número 3, en Gat s'enfadava perquè en Ratolí no li deixava menjar patates fregides. Al final resultava que en Ratolí li deia que no perquè, una vegada que n'havia menjat, s'havia ennuegat, i patia per si a en Gat li passava el mateix. Un ós bru li va fer entendre que els gats poden menjar coses que als ratolins no se'ls hi posen bé, i va quedar resolt el malentès.

En el capítol 17, en Ratolí no deixa sortir en Gat de casa. En Gat s'enutja perquè té una xicota i la vol anar a veure. Resulta que en Ratolí té por de quedar-se sol i per això l'empipa. Es veu que la foscor li fa feredat i, si veu els ulls d'en Gat, li passa la por. Però aquí ve en Xai i li fa entendre que no el pot retenir. Molt tendre. De petit, quan llegia aquest conte, pensava que jo havia d'aprendre a fer com en Ratolí, i que em calia saber dormir sol, sense voler tenir la mare o l'àvia amb mi. De més gran he entès que això als humans ens passa sempre.

Els primers contes me'ls sé de memòria. Me'ls he llegit tantes vegades que podria dir fins i tot on hi ha una coma. Però hi ha una cosa estranya. En el capítol 23, en Ratolí es compra un avió teledirigit i marxa de casa, i en Gat està tot nerviós perquè no torna. En Gat no sap on és i es comença a amoïnar de debò. Però al final torna, no sé per què. I resulta que el conte no s'acaba d'acabar. Té un punt i final, com tots els altres, i hi ha una il·lustració d'en Gat i d'en Ratolí amb en Gos i la Hiena. El Gos era el quiosquer del barri, i en aquest conte hi sortia fumant una pipa. Però no recordo que hi sortís cap hiena. Quan passo a llegir el conte 24, m'adono que no he entès com acaba el conte 23, i llavors me'l torno a llegir, però mai no l'acabo d'entendre i sempre que provo de continuar llegint em quedo encallat en el 23. A vegades torno a començar el llibre de bell nou, des del principi, i sempre que passo pel 23è és com si no m'enrecordés que m'encallo i no hi paro prou atenció. El fet és que encara no sé com acaba el llibre, perquè sempre he volgut fer les coses per ordre i no vull llegir els contes finals fins que no hagi acabat els primers. I ara no sé si en Ratolí i en Gat s'acaben avenint o si acaben com el rosari de l'aurora.

El llibre, l'he buscat per les llibreries, per veure si n'han tret una edició més nova. Potser és que era una errada d'impremta i l'haurien corregida, he pensat sempre. Però enlloc més no l'he trobat. Hauré de guardar bé l'exemplar que tinc jo, com si fos un tresor.

Il·lustració: Núria Feijoó

un reflex lluent com un robí

2010-12-20T20:55:00.006+01:00

Un dia vaig pensar que sol a casa m'avorria i vaig sortir al parc. Aleshores encara era un fadrí, jo. Els arbres em semblaven el ressorgir de la naturalesa, i els estels, l'espellir de les ànimes que ens havien deixat. Pel carrer gaudia del vent com si fos el rastre d'una esllavissada de rocs petits i indefensos que cerquen el lloc més adient per escolar-se, muntanya avall, mirant de no ferir res. Una nena d'uns cinc anys cantussejava cançons de pati d'escola, envoltada d'altres nens petits. Se la miraven embadalits, i intentaven aprendre's la cançó per seguir el ritme. Jo m'ho mirava amb un somriure a la cara, mentre cantussejava les cançons per dintre meu.

Uns mesos després, vaig menjar una poma molt vermella que m'havia donat la Fada Matilda. Era molt bona --la poma, i la fada també--, i després de menjar-la em vaig sentir joiós i en vaig voler menjar més. La Fada Matilda ja no hi era: la seva bellesa era com el reflex fugisser d'una papallona a l'aigua. Però, tot cercant, vaig trobar que a cal Follet Esteve, un home bondadós i amb el cor ple de sentiments nobles --tant com l'amor, el paratge, o bé com el fum del tabac que es fumava l'Aitorí de Cervera--, s'hi venien unes pomes tant o més bones que aquella de tan roja que m'havia donat la Mati. N'hi vaig comprar tantes que m'hi vaig casar.

Des de llavors, tinc l'esperit farcit d'il·lusions i d'esperances, de sentiments d'amistat i de llum. Ja no em cal baixar al parc per sentir-me feliç, perquè sóc casat amb el Déu de la Felicitat. Hi vaig, però, perquè no vull perdre els bons costums. El vent continua sent tan agradable com el tacte de dos cards en un pantà. Els nens ja s'han après les cançons, i ara canten tots junts les mateixes melodies d'abans. Sempre que els veig, el cor se m'omple de joia i, mentre provo de recordar els mots que se m'escapen de les estrofes, penso que m'encantaria rebentar-los la boca d'un cop de puny i introduir-los el taló de la sabata per algun orifici.

no puc fer que pari de ploure

2010-09-29T17:49:00.006+02:00

Quan plou tant, sempre noto que el meu cor es desorienta, com si estigués aturat a l'inframón, com si les gotes d'aigua l'hi haguessin empès, i em quedo sense saber què fer o com actuar. Em vénen ganes de fugir d'arreu on sóc. No sé per què tinc aquesta sensació, però a vegades em resulta una mica angoixant i tot. El cas és que quan no plou necessito que plogui. I si plou, llavors no puc fer que pari de ploure. I és que la pluja és el primer record que tinc. Sovint penso en les coses que passaven al meu voltant quan era petit, en les coses que devia fer o devia pensar, i sempre que ho faig la primera imatge que em ve és la pluja caient-me a sobre, però les coses que em sembla recordar ja no sé pas si són veritat o no. La pluja, les gotes que em cauen a sobre són molt grosses, i cauen amb una destresa com mai no han caigut. Per això penso que dec manipular els records una mica. Però no em sembla pas dolent.

les llumetes de Collserola

2010-06-14T02:25:00.008+02:00

Darrerament, la torre de Collserola fa unes llumetes molt fortes. ¿Us hi heu fixat? Diuen que és per la boira, que es veu que s'hi veu malament i així els ocells no hi xoquen de nit. I, ja de pas, perquè tampoc no hi xoquin els helicòpters ni cap mena d'avió. Són tres llumetes: una a la base de l'antena, una al bell mig i l'altra a la punta, i s'alcen sobre un mar de petits puntets de colors que deuen ser els edificis de la ciutat, suposo. Totes tres parpellegen juntes: ara m'encenc, ara m'apago i ara em torno a encendre. I així van fent.

Quan me les miro, penso que n'hi hauria hagut prou amb posar-ne una a la punta. ¿De debò que cap ocell o cap ovni s'hi podrien estimbar? No ho crec: veient la llum de dalt, ja evitarien la de baix. Potser ho posen perquè faci més bonic, i així m'hi pugui entretenir una estona llarga, mirant-les. O potser ho fan perquè una de sola estaria massa desolada. I dues farien festa. En posen tres i així tothom està content.

Potser el senyor que les hi ha posat té algun trauma a casa amb el número tres, i aquesta és la seva forma de redimir-se'n. Potser jo també hauria de posar tres llumetes a la porta de l'habitació, i a veure quant trigaria a apagar-se'n una. Si no s'apaga, puc agafar unes estisores i com qui no vol la cosa tallar un cable. Però potser és millor esperar que es fongui per si sola. Una que no fos la meva, esclar.

Quan es fa de dia, totes tres continuen llampeguejant, però la llum del sol les relativitza i no es noten. En certa manera, em fa il·lusió que no destaquin: és com si, malgrat que hi siguin, encara que continuïn fent pampallugues, cap de les tres llums no tingui importància. I si per mi en té, ningú no ho veu. I m'haig d'esperar que es faci fosc per veure-les brillant de nou. I aquest és el meu petit festival de cada nit. De tot plegat, ara l'únic que em fa por és que, si marxa la boira, les tres llumetes ja no brillin més.

mirar per la finestra

2010-06-09T01:46:00.004+02:00

La posició ideal per mirar per la finestra és fer-ho des d'un punt de vista prudencial: ni massa a prop ni tampoc massa lluny. Hi podeu mirar del dret o bé del revés, fent tombarelles o de qualsevol manera. També podeu cantar mentre ho feu! El que és important és fixar la mirada al punt on hi ha la finestra. Preferiblement cal que estigui oberta: altrament podria ser avorrit. Esclar que, segons com, mirar per la finestra amb la finestra tancada pot ser un exercici molt interessant.

em recorda el Lluís, que també duia unes sabates vermelles

2010-05-27T20:30:00.002+02:00

M'he llevat, com cada dia, ben d'hora al dematí, que a mi m'agrada aprofitar cada instant de llum com si hagués de ser únic. És diumenge, i han de venir el Jaume i la Glòria. No sé si deuran portar en Lluís, que cada cop s'està fent més gran i sempre va a la seva. Bé, és el jovent, i tampoc no hi puc fer res. Va, no m'haig d'enfadar. Però, esclar, ara no sé si tindré prou pollastre per a tots. Jo n'havia calculat calculat per a tots dos, però si ve el nen encara farem curt. Bé, aniré fins a cal rostisser i compraré unes patates fregides i uns pebrots escalivats, que no hi fa res, i si en sobra en tindré per sopar. Surto. Encara són 2/4 de 12. Havent comprat, m'estaré una estona al parc, que si no, el dematí se'm fa llarg. Compro.Vaig al parc. Ai, ves per on, si encara duc unes veces a la butxaca. Me'n devien sobrar d'ahir. En donaré als coloms. M'hi trobo bé, aquí. El xivarri m'envolta. Entre parrups i xisclets em sento fins més jove! Mi-te'l, aquell nen, que n'és, de viu! Duu un jersei blau que el fa clavat a son pare. Em recorda en Lluís, que també portava unes sabates vermelles. Sembla una mica efeminat. Suposo que sons pares no estan gaire ben avinguts, i així ha sortit el nen. Encara bo que vaig avisar bé la Glòria, que s'ho pensés a bastament abans de les noces. I fortuna que han fet! Però el nostre Lluís, tot i que té uns pares com Déu mana, ai senyor!, que ens ha sortit ben rebec. No vull saber com sortirà aquest nano, doncs, amb aquest matrimoni tan mal avingut. Ja es veu, ja, que estan malament. Son pare no li fa gens de cas. Em mira. Pobrissó. Deu necessitar que se l'estimin. Ai, ja són 3/4 d'1. Potser que tiri cap a casa.

el tricicle

2010-05-18T01:30:00.010+02:00

De les coses que em passaven quan era petit, ara ja no en tinc gaires records. Però, pel que sigui, de vegades m'enrecordo d'imatges molt concretes, d'alguns detalls molt petits. Potser una veu, una cadira gronxant-se, o bé les sabatilles de la meva besàvia. De vegades em vénen al cap aquests records, amb molta nitidesa. Sembla que els pugui reviure.

Les coses que recordo no sé si són importants o no. Ara, per mi, potser ja no ho serien. O potser sí. O potser en aquella època ho eren i ara em semblen bestieses, però alguna cosa fa que ho recordi.

Una cosa que recordo molt és un tricicle petit que hi havia al pati, de color vermell i blanc. Tal com el recordo, estava força atrotinat, però suposo que en algun moment devia haver estat nou de trinca. Tot i això, estava tot sencer i corria molt bé. No hi muntava tot el dia, però, sempre que sortia al pati, el veia i hi pujava un momentet. Potser un dia hi feia quatre passes i en baixava, i potser l'altre corria amunt i avall per tot el pati. Com que els pedals eren molt petitons, en lloc de pedalar corria amb els peus. Algunes vegades m'hi pujava i hi llegia un conte, només, i altres cops feia servir el seient per dibuixar-hi. Segons com m'agafava. Potser aleshores jo no sabia que m'agradava pujar al tricicle: com que sempre era al pati, no hi donava importància. El veia, hi pujava i ja està! I si un dia no sortia al pati, potser tampoc no hi pensava, en el tricicle. El cas és que, a mesura que vaig anar creixent, sembla que vaig deixar-hi de jugar tant, amb el tricicle. Com que m'havia fet gran, un dia el van regalar a un altre nen. I mai més no hi vaig poder tornar a pujar. Potser, si no l'hi haguessin regalat, després d'haver-ne descansat un temps, hi hauria continuat pujant. O potser no, perquè se m'hauria quedat petit. Però, esclar, com que el té un altre nen, això ja no ho sabré mai.

ell és jo; jo sóc ell

2010-05-10T22:08:00.005+02:00

Ell s'ha enrecordat de mi. Ell sap qui sóc jo, perquè jo l'he fet. És bonic, pensar-ho: "S'ha enrecordat de mi!". Però he sigut jo que he fet que s'enrecordés de mi, i, un cop entès, llavors ja no sembla tan bonic.

Es veu que jo sóc l'Oriol. Sóc el pare de mil puces d'un recinte tancat. Ell sóc jo, però alhora no sóc jo. Sóc una projecció irreal de mi.

He fet moltes coses, i algunes d'aquestes coses deuen haver sigut bones.

Em sembla una mica de cregut, dir meravelles d'un mateix. Però esclar, si hom té una primera impressió invàlida, tampoc no sabrà dir-se si sóc la persona que vol desitjar bé a ningú. Aleshores, en lloc de dir res bo d'un mateix, digues-ho del teu altre jo que no ets tu, i quedarà bonic.

De vegades, les persones ens veiem obligades a portar una vida que no hem triat. Potser aquesta vida, al capdavall, no ens desagrada. O potser ens hi resignem perquè les circumstàncies no les triem nosaltres, i posats a fer, ja fan el fet. Almenys a mi no em desagraden. Més fumut deu ser per qui té unes circumstàncies que el turmenten.

I és per això que moltes persones tenen parella, o que les dones tenen un instint maternal molt desenvolupat, o que moltes persones es compren un gosset perquè els hi faci companyia. I potser per això l'Oriol, que és escriptor, fa néixer l'Estenislau --un bucle infinit comença a ser això--, i li escriu les meravelles de la seva vida, perquè tot el que ell hauria volgut i no ha tingut mai, almenys, si més no, l'hi fa tenir a un altre. Em sembla molt noble, però quan t'hi pares a pensar és una mica trist. Però bé, és l'única manera de regalar una vida sencera a algú.

voltes, més voltes

2010-05-09T21:52:00.003+02:00

El món va fent voltes. Fa voltes sobre un sistema solar, que deu fer voltes sobre alguna cosa. I el món fa voltes sobre si mateix, mentre la Lluna també fa voltes al seu voltant, i suposo que alguna cosa deu voltar per la Lluna.
I dins el món mateix, moltes persones fan voltes pel món, mentre que algunes persones no tenen més remei que fer voltes al voltant d'aquestes persones mateixes, perquè no ho poden evitar.
I jo ara faig voltes dins de la mateixa habitació. Perquè ho prefereixo així, o perquè no tinc més remei. O potser m'agrada que de moment sigui així, perquè encara no me la conec prou, i així, quan ja hi he fet una volta sencera, torno al punt d'inici i torno a començar per fixar-me en més detalls. I no tinc pressa. I així me la vaig coneixent.

el passat existeix

2010-05-07T01:43:00.006+02:00

Sempre m'ha agradat molt això que algú va dir en un programa de ràdio. I ho vull reproduir.

Sempre penso que el passat existeix. El passat no el podem ometre o, a vegades, pretendre oblidar. El passat existeix i ens marca, ens marca perquè el futur és producte del que hem viscut. Llavors, el passat hi és. Jo puc dir que he tingut vivències molt bones i vivències també amargues; tot, diguéssim, forma la personalitat. Ara, esclar, hi han coses que, evidentment, les podria haver evitat... Possiblement, les podria haver evitat, jo què sé, per una societat més tolerant o una societat millor, però bueno, a mi em va tocar viure unes circumstàncies i són aquestes les que m’han fet a mi mateixa. Llavors, esclar... coses positives, coses negatives, què és el que m’agradaria recordar, què és el que no... És difícil.

Manuela Trasobares

les estrelles de debò

2010-04-16T23:10:00.003+02:00

És que, de vegades, les estrelles no brillen. Tu les vols veure brillant, però elles no brillen, perquè estan mandroses o s'han distret fent altres activitats.

Avui, m'ha semblat que me'n brillava una. Era molt resplendent, joiosa i galant. Fins i tot he hagut d'amagar-me una mica en mirar-la, per por de no destorbar-la. Lluïa, engalanada, entre somriures d'innocència i esguards de picardor. Fugissera, s'ha escolat per entre racons perquè l'hagués de cercar.

Després de perseguir-la, m'he adonat que no brillava per mi.

Feia una llum il·lusòria perquè la seguís. Es volia fer la interessant. Ben rumiat, aquella llum devia ser falsa. Simulava brillar per entabanar-me, per cridar l'atenció. Ni tan sols devia ser una estrella: era, potser, un llumí, que s'encén en un moment però al cap de no res ja s'ha consumit.

I és que les estrelles de debò no brillen, perquè es distreuen, i com que són estrelles, i són de debò, i ho saben, tampoc no els cal brillar. I fan la seva.

el meu món

2010-04-10T03:21:00.006+02:00

Dins d'una bombolla hi he construït el meu món. És meu i me l'he fet jo a mida, com tantes persones se n'han fet un. I en el meu món hi han les coses que jo vull que hi hagin: les coses que m'agraden, les coses que em fan feliç, les coses que trobo que hi queden bé. Potser són coses cursis, potser són infantils, i no nego pas que grinyolin; potser no lliguen les unes amb les altres, però són les meves coses, les coses que necessito i que quan les haig d'agafar les tinc a tocar de mà.

En el meu món hi poden entrar algunes persones: les persones que jo dono permís que hi entrin, les persones que jo vull que hi siguin quan ho vulguin. I ningú no pot entrar-hi per la força.

Jo no obligo ningú a quedar-s'hi. No ho he fet mai i mai no ho faré. Si algú no hi està a gust, pot marxar tranquil·lament, sense problemes. No hi ha cap obligació ni cap compromís.

I esclar, si hi ha ningú que s'hi vol quedar, ha de saber que la decoració és aquesta. Mentre hi sigui, ha d'acceptar-la. La decoració és meva perquè l'he triada jo: així serà sempre i no s'admeten propostes. No n'hi pot haver cap altra i no em sap greu dir-ho. És el meu món, l'única cosa que és meva i que no me la traurà mai ningú. Si algú no pot viure amb les parets pintades del meu color, té la porta oberta per sortir-ne i, si ho vol, segurament també l'hi tindrà per tornar-hi a entrar.

I jo vull viure-hi sempre, tot i que sé que de tant en tant n'haig de sortir per anar a fer un tomb. Però el meu món és meu, el lloc que he fet per a mi. I em molesta que intentin esquerdar-me'l. No ho vull, no vull que ningú m'ho trenqui. Jo no vull canviar el de ningú, i per això tampoc no vull que ningú em canviï el meu.

penso que m'hi vull arrambar

2010-03-27T01:39:00.002+01:00

M'havien demanat que li fes un bon morreig, i jo per mi faria el que fos per no estar-me'n. De baixada pel viarany, tot conversant-hi, pensava que, si les paraules s'acabaven, al capdavall tampoc no passava res, que a mi amb una bona arrambada ja em bastava. Ell no sap que ho penso, però bé que ho penso, no? Així que potser ell també ho pensa però jo no sé que ho pensa. I potser ho penso jo i ell no ho pensa. I si pensa que ho penso? Si més no, penso que si li feia un morreig tampoc no li desagradava. Tot i que no ho sé del cert. I si m'hi arrambo i es queda sense ànima al cos? "Perdona, és que he pensat que pensaves que...". Potser n'hi hauria prou amb dir: "Perdona, és el que sembla. Però m'ha sortit el rampell i no me l'he pogut reprimir". Tampoc no s'acaba el món, oi?

i dubtes

2010-03-26T21:56:00.003+01:00

I esclar, et lleves al matí amb el teu guió destruït. Tot allò que ahir pensaves que tenies enllestit, de sobte, avui ja no hi és. I és que les coses van així, adés ho tens, adés ja no. Que res no és etern ho sabem tots del cert.

I dubtes. Què fas? Els vestigis els has llençats lluny, perquè feien mal de veure'ls. Tornes a començar-lo, perquè no hi ha altre remei. Potser t'enrecordes d'algunes coses. D'altres ja les has oblidades, però se t'acudeixen idees noves. Fet i fotut, al final sempre trobes material per tornar a començar. I, quan tens un dia fosc, penses que ho engegaries tot a la merda. Però, quan tens un dia clar, t'alegres que se t'hagi incendiat tot, perquè així pots reemprendre l'acció i enfocar-la des de nous punts de vista, i penses que si fa no fa voldràs escriure les mateixes coses però amb lletres diferents.

I quan tot vagi bé, sempre podràs somriure i compartir el teu bon moment.

I si t'omples de merda, sempre tindràs un bon amic que et deixi una escombreta per netejar-la. O no.

si l'amor és nociu

2010-03-24T23:38:00.002+01:00

¿Penseu que l'amor és nociu per la salut?

És que esclar, em demano jo... Si el govern vol prohibir les descàrregues de continguts d'internet, i té il·legalitzada la marihuana, ¿per què no prohibeixen l'amor?

O, si més no, ¿oi que en els paquets de tabac t'avisen dels mil perills que comporta el fet de fumar? Fins i tot volen posar-hi fotografies de pulmons destrossats per conscienciar de com n'és, de perillós, el fet de fumar! I així doncs, em demano jo... ¿Per què no ens avisen del perill de l'amor? ¿Per què no agafen parelletes joves pel carrer i els hi foten una foto d'una persona tirada en qualsevol cantonada, borratxa, per advertir-los de les terribles conseqüències que pot arribar a tindre el fet d'estar enamorat? Si fem que l'amor sigui il·legal potser hi haurà menys corrupció al món.

¿On són els dirigents d'aquest país quan s'han de prendre decisions importants? És per pensar-hi.

gibositat

2010-03-23T19:53:00.003+01:00

A vegades, seus en silenci en una cadira trencada i et poses a redactar el guió de la teva vida. Penses, fumes i tornes a pensar.

Enllesteixes el teu guió. És perfecte: té girs argumentals molt imprevisibles i a més no hi han faltes!

Però llavors 1 noia calenta amb 3 vicis passa davant teu i t'hi cala foc. Se t'incendien els papers que has escrit, i has de tornar a començar.

Vet aquí la gibositat del teu cos: imperfecció per reescriure. Una cosa que surt de tu i que no saps com mantenir-te-la a dintre. Avui el torno a començar.

hola, com estàs i adéu-siau

2010-03-22T19:22:00.008+01:00

Un dia vas vindre a ma casa i t'hi vas instal·lar perquè m'acostumara a la teua presència. Pareixia que t'hi havies de quedar per sempre més, i això em feia tindre un bioritme constant d'idees. Esmorzaves de cafè amb torrades, i fins que no era l'hora de dinar restaves, impassible, contemplant un vaivé de turbulències a l'aire.

Ara només et recordes de mi quan és l'hora d'anar a dormir, però a mi no em basta de sentir-te tan poc: et necessite sempre a tothora. El teu adesiara m'anul·la com a persona.

i el Windows 7

2010-03-07T02:07:00.004+01:00

Hi han algunes empreses que els hi costa molt de traduir els seus productes al català, per temes de comercialitat i tal.
En mons informàtics, ens trobem que el programari lliure habitualment el podem trobar en català, perfectament traduït per voluntaris i, en general, amb bastant de qualitat. Quan es tracta de programari comercial, llavors sembla que costa molt de traduir. Es veu que quan hi han peles pel mig, el català fa nosa. Malgrat això, algunes empreses, després de molts suplicis, fiquen pegats als seus productes perquè alguns usuaris puguem tenir productes en semicatalà... I amb algunes perles repetides, com aquesta.

"Ay", quin mal...

Fins i tot, costa que diguin el nom de la nostra llengua en la nostra llengua.

Potser hauríem de reconsiderar quins productes volem, perquè això que "el català no ven" diria que s'ho han tret de la màniga.

he de ser dolent

2010-02-24T01:27:00.006+01:00

Buf...
Vull escriure un llibre. O un relat, tant se val.
I tinc uns personatges, uns personatges que més o menys els coneixia però no sabia com lligar-los. I els he lligat. I ara els conec, i sé com són. I em passa una cosa molt bonica: com més coses n'escric, més els vaig coneixent. I els he fet una història, que al capdavall és una excusa per poder-los donar vida, perquè uns personatges sense una història no tenen vida.
Però aquesta història i aquesta vida que tenen està marcada, esclar, per un fet punyent.
He de fer-los una putada molt grossa. Jo sóc el que sé que els l'he de fer, i jo sóc el que ho he decidit abans de res. I no me'n puc desdir, els he de fer una cosa molt lletja perquè aquest és el seu destí i així està escrit, i s'ha acabat el bròquil. Però els hi he agafat molt de carinyo, i ara no els la vull fer perquè no s'ho mereixen.
Hòstia, quina putada. He de tindre una mica de sang freda, però no sé pas si podré.

tots es mecanismes

2009-10-04T14:02:00.006+02:00

He vist un riu a París

a prop de sa torre gris.

He vist un paraigua esqueixat. Tots es mecanismes.

Un home i sa dona aturats

conversen en terra amb un moix.

Sa dona desplega i desfà tots es mecanismes.

I plou un dia normal.

Sa gespa s'enverda i reviu.

Ell tira es paraigua espenyat. Tots es mecanismes.

I vola es pedaç ondulant

i, com un insecte ferit

dins s'herba, per sempre, aturats tots es mecanismes.

Antònia Font, "Mecanismes"

(recomanat per sentir en el conjunt de tot el disc "Batiscafo Katiuscas")

la Lluna i el Sol

2009-08-07T14:59:00.008+02:00

Mai, fins al dia que de casualitat et vaig conèixer, no m'hauria pogut imaginar que al món hi pogués existir res tan meravellós com tu, res de tan perfecte ni res de tan lluent.

És a tu a qui dec les llàgrimes de l'època més important de la meva vida, perquè amb tu les he compartides: tu m'has ajudat a treure-les quan ha estat necessari, i també m'has ajudat a eixugar-les quan t'has adonat que ja n'havia vessades prou. És a tu que dec la meva supervivència, perquè tu ho has estat tot per mi i res mai no ha pogut omplir-me tant com el teu suau xiuxiueig de nit.

Tu ho ets tot per mi: ets l'alegria i la tristor, ets el sentiment més profund, l'agraïment més sincer, la bondat més innocent, l'amargor de la veritat, la joia del record i l'esperança, ets la veu més meravellosa, la música més màgica, la lletra més vertadera, ets la Lluna i el Sol.

Gràcies per acompanyar-me encara sempre, per continuar amb mi i no deixar-me mai.

pistes per reconèixer textos valencians catalanitzats

2009-08-03T20:59:00.005+02:00

Recentment he estat bandejat d'un fòrum valencià per haver atribuït l'etiqueta "català" a una cançó d'una sèrie de la televisió valenciana. Hi ha gent que això no sap tolerar-ho, i no solament valencians, perquè n'hi ha del Principat també que ho han considerat un lleig molt gros. Entre d'altres coses que em van dir quan vaig penjar el vídeo, hi havia que si és una falta de respecte, que si els catalans ens pensem que és nostre el que és seu... Bé, infinitud de qüestions. Per cert, un cop bandejat ja no puc entrar al fòrum, esclar, però en els missatges antics m'han canviat la imatge de perfil que tenia per una caca amb mosques i una bandera valenciana clavada amb un palet.

Arran d'això, em va picar la curiositat i vaig anar a espetegar a una d'aquestes pàgines que promouen l'idioma valencià "mai català", d'aquestes que tenen llistes amb 30 paraules i 50 coses que divergeixen del català i del valencià (t'ensenyo jo les 10 mil paraules que són iguals?), cartells per demostrar que la invasió catalanista és més que veritat, consideracions històriques, que si la toponímia de no-sé-on demostra que el valencià ja existia d'abans i tota la pesca.

Entre d'altres, vaig estar remenant una gramàtica valenciana que deriva de la terrible gramàtica del Puig, feta per gent que hi entén d'allò més. Filòlegs de 1a. Remena que remenaràs, hi vaig trobar uns consells pràctics per reconè... eh, no, perdó, vull dir, "pistes pa reconeixer texts catalanisats" (us imagineu que qualsevol gramàtica amb cara i ulls tingués un apartat que es digués així?). Ens expliquen que en valencià és "este" i no "aquest", "xiquet" i no "noi", "ròig" i no "vermell"... "Ròig", sí, ben obert; que aquest és un punt que m'ha fet gràcia: s'accentuen totes les vocals tòniques obertes perquè la gent sàpiga que són obertes, que ja que hi són s'han de fer veure (jo proposo que accentuem també les tancades, així hi haurà menys dubte encara).

Per fer-ne un tastet, en aquestes "pistes" s'hi troben coses com:

3)
Valencià: Açí - Ahí - Allí.
Català: Aquí - (no té) - Allí.

Ho haig de reconèixer!: m'encanta el "(no té)". Ho he trobat entranyablement tendre i bonic. Hauria de comentar que en català també tenim "ací" encara que estigui gairebé en complet desús, que "aquí" és de 2n grau i no de 1r, i que el 3r grau també té la forma "allà". Premi a la punteria! A la fira de dards us hauríeu inflat la bossa!

Però no me'n puc estar de comentar la meva joia preferida, la nineta dels meus ulls: l'apartat número deu, l'estrella de la sintaxi.

10)
Valencià: Els autors han segut uns chics pròu jovens (vèrp "ser" en formes passives).
Català: Els autors han estat uns nois bastant joves (vèrp "estar" en formes passives).

Ei: esclar!, això és una passiva amb el verb "estar". Quina evidència! És tan bonica que fa plorar, no trobeu? Fixeu-vos quants descobriments: "els autors han estat uns nois bastant joves" és una frase passiva i, com que és passiva --perquè ho és, oi?, ningú no ho dubta...--, utilitza el verb "estar" per fer passives. Perquè esclar, "estat" és el participi del verb "estar" i no ho és de cap altre verb, perquè Déu me'n guard que mai s'hagués pensat que "estat" podria ser participi del verb "ser" (sort que no ho és, perquè encara sortirien grups manifestants queixant-se'n i reclamant el dret a poder dir i escriure "sigut" i "sét").

._.u

Com hi ha ningú al món que gosi dir unes atrocitats tan grosses i quedar-se tan descansat?

Trobo molt coherent, donat el sentiment que pot tenir cadascú personalment, que es vulgui defensar la identitat d'un idioma, però, per favor, aquestes coses s'han de fer amb una mica de seny. Aquella mena de gramàtica que hi ha penjada és simplement un grapat de citacions descontextualitzades i d'exemples irrellevants amb l'única fixació de distar del català, tot un reguitzell de paranys embafadors que no tenen cap base on agafar-se. I, ja ho veieu, disbarats com una casa de pagès. Tot el que tenen només són insults a Catalunya, als catalans i al català, i advertiments contra l'amenaça conqueridora catalana. Ah!, i fonamentacions sense fonament per defensar la veracitat de la seva llengua. No té sentit voler proclamar res que no té lloc on subjectar-se.

Si us entra una dèria de saber-ne més, podeu cercar per qualsevol cercador "idioma valencià" i apa, mentaliseuvos pal gòig que aneu a tindre.

clar i castellà

2009-07-07T19:50:00.002+02:00

Sovint, quan escrivim, els catalanoparlants ens hem d'anar aturant en alguns moments per pensar com hem d'escriure algunes paraules o com podem substituir una paraula castellana que ens ha vingut a la ment per una que sigui correcta en català. Els que van fer aquest anunci, però, sembla que no tenien temps per obrir el diccionari.

Malgrat aquest parell de barbarimes, la ortografia és impecable i, bo i sent un anunci per a una revista tortosina, han sigut conscients dels barbarismes i per això hi han col·locat cometes. Qui sap si potser devien pensar: "Em passo el diccionari per allà on m'hi cap, però que la gent m'entengui".

la teva vida, tota a internet

2009-07-06T19:18:00.001+02:00

¿Us heu plantejat mai si té cap sentit explicar la vostra vida a internet?

De fa uns anys ençà, les maneres de viure i d'entendre la vida han canviat de manera col·lossal. Temps enrere, la gent que tenia ganes d'escriure tenia un diari personal, on hi anotava des de l'anècdota més menuda fins a la seva preocupació més gran. Ara, però, sembla que aquest costum s'ha perdut -o s'està perdent si més no-, que es mor de mica en mica, dolorosament, reemplaçat per les mil opcions de promocionar-se que hi ha a internet: blogs, el Fotolog, el Facebook, el YouTube i milers de maneres de fer que et permeten sentir-te portada del "Lecturas".

Tot això està molt bé: innovar no és res dolent. El diari era privat i això és públic, i fins a cert punt, a tots ens agrada tenir el nostre moment estel·lar, ser una mica el centre d'atenció. A més a més, el Fotolog, els blogs i el YouTube no s'han de menystenir: poden ser una eina meravellosa per a gent amb inquietuds artístiques -petits escriptors, fotògrafs i muntadors audiovisuals-, que poden trobar-hi una manera senzilla de publicar els seus treballs i, amb el sistema de comentaris, es poden encoratjar a seguir treballant-hi. Potser no és la seva aspiració professional, però ho trobo una bona manera de fer agradable la teva afició.

Fins aquí fantàstic. Ara bé, ¿no trobeu, però, que s'ha perdut el sentit de tot plegat?

Trobo que fa un quant temps que la societat ha perdut el llindar de la privacitat. Cada vegada més, trobo que la societat és falsa, exagerada i egocèntrica, i molt mancada de carinyo, gosaria dir. La gran majoria de la gent fa pública la seva vida a internet, sovint perquè és la manera de trobar-se bé amb si mateixos. La seva publicitat és la seva felicitat. Se senten importants, perquè els seus semblants els llegeixen i els segueixen la veta i els omplen els formularis de "t'estimo, ets genial", vingui a res o no. Comencen a viure no per viure, sinó perquè se sàpiga que viuen. I així, si mai estàs sol un vespre a casa sense saber què fer i ets una mica tafaner, la solució la tens a internet: a mig clic del Google hi trobaràs la vida privada -en centenars de milers de maneres d'expressió- de mitja població del país!, ja sigui "la foto de la nit en què vaig perdre la virginitat", "el moment en què el meu estimat em feia l'amor aquest cap de setmana sota els llençols", "sóc una merda: trepitgeu-me, sisplau", "mireu quina foto tan xula que m'he fet a través del mirall del lavabo i que boniques que llueixen les rajoles de la paret de la dutxa" o "tot el que he fet avui des que m'he llevat fins que m'he ficat al llit, incloent-hi el moment del dinar o el que pensava mentre era al bany evacuant el dinar". I tant se val que sigui la teva cosa més íntima, perquè la teva intimitat més profunda ja ha perdut sentit: és un concepte que aviat estarà en desús. I me'n faig creus, que això sigui així, però ho comença a ser molt perillosament i no goso comprendre-ho.

Entenc que els moments feliços tothom tingui ganes de fer-los públics: la felicitat és com un esclat d'emocions positives i alegres que sovint es volen transmetre als altres. I no és res dolent, esclar que no! Però, ¿no seria genial compartir aquests moments amb una mica d'art, amb una mica d'estil, sense gratuïtat? Així ho han fet sempre els cantants, els cineastes, els pintors, els poetes i novel·listes... Feu un redactat poètic o metafòric, componeu una cançó, creeu un dibuix simbòlic, o un còmic, o bé feu un vídeo musical: petites formes d'expressió d'art fantàstiques, que poden ser d'interès general i us preserven la intimitat. De safareig ja en tenim prou a la televisió i a les revistes de cor i budells.

¿Per què no creem en comptes d'imitar? ¿Què en penseu?

el català de l'Ikea

2009-06-09T00:35:00.002+02:00

L'Ikea és una d'aquelles empreses que no sé ben bé per on agafar en temes de bilingüisme.

Fa uns dies hi vaig anar i em vaig trobar això.

Cal?
Si ho voleu fer bilingüe, no costa res de posar-hi "No aparqueu - No aparcar", que, ja que almenys ho fem correcte, ho fem coherent també.

D'una banda, cal agrair-los que tradueixin al català la major part dels rètols de les botigues, com ara aquest que ja fa un parell d'anys ben bons que hi és:

Tot i que potser no l'acabem d'entendre. Almenys, no fins que a algú se li acut que el "vam necessitar" és una traducció automàtica, errònia i sense corregir, del castellà "necesitamos", traduït com a passat i no com a present.

És a dir, que encara que sigui català hem de saber castellà per acabar-ho d'entendre.

Si ens hi fixem més, veurem que, encara que tinguem el tiquet de compra original, no podem tornar-ho tot, perquè hi han excepcions, com ara "encimeras", "roba de llit desprecintadas" o "teles tallades". Pregunta: algú ha entès "teles" com a plural de "tela", és a dir, "teixit"? És que jo vaig estar-m'hi estona pensant com coi algú gosava tallar un televisor per la meitat i, quina barra!, després gosava intentar tornar-lo.

Em falta un bull, d'acord, però potser és normal, després de veure coses com aquesta,

que, encara que les entenem, no podem evitar de pensar que és millor traduir "llevarse" per "emportar-se" i no per "dur-se".
Per cert, em fa molta gràcia aquest "facilitar-et": és un error molt freqüent del traductor del Google o del de subtítols del YouTube.

I si potser és millor això que no pas els textos traduïts "a mà"?

Valga'm Déu, que només eren dues paraules! Després no m'estranya que vinguin estrangers a terres catalanes i no coneguin el català: no deuen ni notar que existeix!

I no solament per això, ja que, si bé tot allò que està retolat en català també ho retolen més avall i en petitet en castellà, quan l'idioma principal d'algun cartell és el castellà el català ja no hi és enlloc. De la mateixa manera, els productes que venen, si bé acostumen a oferir instruccions gràfiques per evitar-se traduccions (que no és mala idea, eh? A més, els dibuixets són bufons), quan tenen quelcom escrit, ho porten en unes 16 llengües diferents, però el català mai no és per enlloc.

En fi, el fet d'anar a l'Ikea no és tan sols gastar sempre uns quants calés més dels previstos en utilitats i inutilitats, sinó tota una aventura lingüística plena de regalets per a l'ànima.

poques paraules i ben dites

2009-06-04T02:02:00.002+02:00

Dec ser estrany, però sempre m'han molestat una mica les notes informatives on, per abreujar, hom comença a ometre articles, preposicions i tot allò que no siguin estrictament substantius i potser algun verb. Arreu en veig. No heu vist mai botigues on diuen "Obert matí", iogurts "Sabor maduixa" o productes als prestatges del supermercat on hi diu "No apte cel·líacs"?

Sempre trobo que hi falten coses, que no m'acaba d'arribar tota la informació bé, que ho han fet a corre-cuita. Potser és per allò que s'acostuma a sentir dir, "Lo bueno, si breve, dos veces bueno"?, un refrany espanyol bastant estès, però jo en discrepo. En català ho diem d'una manera que em convenç més: "Poques paraules i ben dites".

No dubto que és un exercici que fomenta la creativitat, perquè a tu et donen unes paraulotes aïllades i munta-t'ho com vulguis; si vols, pots pensar "Obert excepte al matí" o "Gust contra la maduixa", vés a saber.

Un dia, anant pel carrer, vaig tenir l'immens goig de poder contemplar aquesta cosa tan meravellosa:

El propietari de la botiga havia posat "Cerrado vacaciones" i algú, amb molt bon criteri, hi va afegir, per fora del vidre, un bonic "por" amb cinta aïllant.

Coses com aquesta em fan il·lusió, ves!

ens hem descuidat de treure una lletra

2009-05-28T14:01:00.002+02:00

Una cosa que em fa molta gràcia tot sovint és quan veus cartells publicitaris escrits en català amb errors gramaticals d'aquests que saps de sobres que ningú no faria mai en condicions normals... I tot i així hi són, segurament perquè són textos traduïts del castellà modificats paraula per paraula.

Fixeu-vos en quina cosa tan bonica que hi havia al PC City:

Aquest cartell és clar que estava pensat i escrit en castellà. Van saber que "instal·lació" en català porta ela geminada, i que "redes" són "xarxes", cosa que demostra uns mínims de llengua que no té tothom. Però sí, alguna cosa ens fa mal: és aquesta ena que grinyola, que s'han descuidat de treure del castellà. I això que és prou gros com perquè no se n'hagi adonat ningú.

Si ens hi fixem, a dalt de tot del cartellet, hi trobarem a faltar un parell de lletres, i veurem que la construcció és una mica artificial. No seria més fàcil de dir: "Vols dir que estan ben connectats, els teus PCs?"?

En fi, en fo.

les set confessions

2009-05-25T00:06:00.004+02:00

He estat nominat, de fa ja un quant temps, a fer una d'aquestes coses on has de confessar manies teves. En principi, se suposa que n'haig de dir set. Som-hi!

1. Rento i estenc la roba del revés. És una bajanada, ho sé, però sempre he pensat que, si rentaves la rova invertida i també l'hi estenies, hi havia menys perill que es fes malbé la part visible. A més a més, també l'estenc cap per avall: del revés totalment! A més a més, ...

2. No m'agrada la roba planxada. Una altra bajocada, d'acord. Però em molesta dur roba planxada. Evidentment, jo mai no me la planxo, i si ho fa mai ningú, allò que m'hagi planxat m'ho rebrego de seguida per estar més còmode. Se'm fa difícil d'estar si duc roba completament llisa.

3. Abans d'anar a dormir, haig de beure un got de llet amb xocolata. De ben petit que en tinc el costum, i encara em dura. I cal posar-hi un afegitó: un cop me l'he pres, però, el got s'està molta estona rondant per l'habitació i algú m'ha comentat que queden ronxes per allà...

4. Tinc una web: Amiboshi.net. Suposo que molts de vosaltres us deveu haver quedat bocabadats en descobrir-ho. Qui s'ho havia d'esperar? Ara tot cobra sentit, oi?

5. Giro cap per avall les caràtules dels DVDs perquè, un cop oberta la capsa, la ranura del disc quedi al costat esquerre i no al dret. És una ximpleria però m'agrada fer-ho, ves què hi farem! M'agrada més que quedi ordenat així, perquè quan obri els DVDs el disc quedi a l'esquerra i el llibret, si n'hi ha, a la dreta. Aix, que m'he explicat bé? ~_~

6. M'agrada marcar els llibres. M'agrada que a tots els llibres (o còmics) que són de propietat meva hi consti el meu nom i la data en què me l'he comprat. Si és regalat, que estiguin dedicats! Per mi, el valor d'un llibre regalat és conèixer les intencions amb què me l'han donat, amb una frase que vagi cap a mi.

7. Canto i ballo pel carrer. Acostumo a escoltar música quan vaig pel carrer. Quan vaig sol, si escolto una cançó que m'agrada, la canto tranquil·lament (no gaire fort, tampoc, eh?). Depenent de la cançó i del meu estat d'ànim, també migballo al ritme de la música i del meu pas... I si vaig amb algú, no tinc problemes a cantar cançons que m'emocionin. A vegades em sento observat i em fa vergonya, però no ho puc evitar!

Res a dir? ^^

abona't al "Res no és impossible"

2009-05-08T00:04:00.002+02:00

Finalment m'he decidit a posar inici a aquesta idea absurda de tenir un blog per retratar crims lingüístics i coses d'aquest estil. No prometo constància ni qualitat, però sí un xic de bona fe i voluntat.

Encetem el paquet de galetes amb una perla de Digital +. Ben sabut és que els pronoms febles porten uns quants maldecaps a bona part de la població, per allò de: "Aquí què hi va, guionet o apòstrof?", "No, no, l'apòstrof ha d'anar més a l'esquerra...". Per estalviar-se patiments, aquesta bona gent han decidit anar a l'espanyola i apa, tot en un: aglutinem-ho i fora problemes.

Coi, que no era una paraula tan difícil, eh?

Almenys --no ens en queixem!-- han sigut coherents i han respectat les normes d'accentuació, i han accentuat aquest esguerro tal com hauria de ser si fos un mot normatiu.

Altrament, també cal dir que han fet caure mitja part de la preposició composta "fins a", un costum terriblement estès i que també hauria de ser terriblement castigat. Si som literals i fem cas fidel del que vol dir "i paga la meitat fins setembre", haurem de pagar la meitat fins i tot setembre; així doncs, queda entès que sempre pagarem la meitat... Fins i tot quan sigui setembre, eh?

Sigui com sigui, el més important és cridar l'atenció: la resta són trons.

el dimoni esbotzegat

2009-05-07T23:45:00.009+02:00

Dimoni pelut,
que a l'infern no t'hi han volgut,
has passat per un forat
i les banyes t'hi has deixat.

Dimoni esbotzegat,
que a l'infern no t'hi han trobat,
has passat per un forat
i la cua t'hi has deixat.

Essent un dimoni sense cua i sense banyes, ben poc me'n queda, ja, de dimoni.

Bé, tampoc no sóc gaire pelut.

gràcies

2008-12-23T03:03:00.011+01:00

Gràcies per dir-me que no t'agrada com escric. Necessitava sentir-ho. A mi tampoc no m'agrada. Estic encallat, no tinc ganes d'escriure. I sé que jo puc escriure bé, perquè en sóc capaç. Però no d'aquesta manera; és aquesta bitàcola, en aquesta maleïda bitàcola plena de coses passades amb sentits massa propis que m'avergonyeixen, on em quedo encallat, on em quedo sense res a dir. On se'm passen les ganes de dir res. On escric cohibit i obligat i no per plaer. Fa temps que no em sento gens satisfet d'haver escrit res. Necessito fer tàbula rasa.

Em costava tant d'entendre i era, al capdavall, tan senzill...

Amb aquest article vaig cloure l'anterior bitàcola que vaig tenir. Mai més no hi he tornat a escriure. Bona part dels articles que hi vaig posar han sigut reciclats aquí. Són gairebé tots els articles anteriors a aquest. Se n'han perdut els comentaris.

conviure amb l'enemic

2008-11-30T14:01:00.003+01:00

Hi havia una vegada, en un poble que només Déu sap on para, un vailet molt egoista que tan sols tenia ulls per a si mateix. No és bonic de mencionar-lo “vailet egoista”, així que en direm Roger, per dir-ne d'alguna manera. Com ja ha estat dit, pensava només en ell i en la grandesa del seu ego; la solitud, però, no perdona ningú, i, a pesar del seu exagerat egocentrisme, aquest nano, en Roger, sentia la necessitat de comunicar-se i d'estar amb algú, que és un sentiment que tots els éssers humans, segurament, alguna vegada han sentit. El problema és que ell només s'estimava a si mateix. No està malament d'estimar-se un mateix, però és mala cosa no estimar ningú més que no siguis tu. Ningú no és més important que ningú, cal ser-ne conscients, ni tampoc s'ha de sobrevalorar l'ego.

Per causa d'aquest elevat egocentrisme, mai no havia tingut ningú vora seu i se sentia més sol que un mussol. Si mai ningú s'hi havia acostat, aquest qui fos que s'hi havia acostat havia fugit esperitat del seu costat: en Roger desprenia males vibracions i, per estimar-se, menyspreava qualsevol cosa que no fos ell. Sempre havia de deixar ben clar que ningú no era més important que ell, i per això, si calia, enfonsava fins Déu per deixar constància que sols ell era l'ésser digne de ser estimat, “estimeu-me tots a mi, que jo sóc més important que vosaltres, però jo no estimaré ningú perquè jo sóc l'únic important i no haig d'estimar ningú més que a mi”. Evidentment, tothom fugia cames ajudeu-me.

Segurament, en Roger es devia demanar per què ningú no se li acostava. Per ell, devia resultar ben estrany que ningú no volgués ser a la vora d'algú tan gran com ell. Un dia devia arribar a la conclusió que ningú no se li acostava perquè no devia tractar bé les persones que no eren ell; és una conclusió que per la majoria pot semblar d'allò més òbvia, però dins el seu cap era una reflexió molt forçada. I un dia va decidir que, per no estar sol, començaria a fer pena a la gent, llàgrimes de cocodril, dient: “Jo, és que no ho entenc!, sempre he estat sol, ningú mai no m'ha estimat i sempre m'han marginat, tan bona persona que sóc. ¿Per què em rebutgen?”. I, de començament, una mica sí que va funcionar, perquè a la gent li va fer llàstima, però aviat es van adonar que la maldat que hi havia dins seu era més gran que una casa de pagès i van començar a fugir-ne: no n'hi ha prou, amb fer llàstima. No es tracta que els altres et vegin malament sinó que facis alguna cosa pels altres. Però, aquesta idea, amb prou feines si li passava mai pel cap: ¿per quins set sous havia de fer res per ningú?

Desesperat, a l'últim, va acabar convertint-se en l'ús dislocat i va començar a voler aparentar el que no era. Qualsevol cosa que pensés, si veia que a algú no li agradava, la camuflava o la capgirava fins que fos tal com volia sentir-la la gent. “Estimeu-me, que faig un gran esforç per estimar-vos”. Aquest esforç, però, era pura falsedat: en Roger seguia estimant-se únicament a si mateix i a ningú més, i l'odi envers la resta de població, que no eren més que quitxalla, deixalles, éssers inferiors, es palpava de dues hores lluny. Així va aconseguir que la gent s'hi volgués acostar una mica: oferia somriures gratuïts i regalava un “t'estimo” a qualsevol que gosava donar-li el bon dia. ¿Com no s'hi havien d'acostar, doncs? Però, només d'intimar-hi una mica, hom palpava a l'instant la profunda maldat que s'amagava al seu interior i en fugia, i per això en Roger mai no va tenir ningú vora seu, ningú que l'estimés ni volgués estar amb ell: ¿qui hi vol conviure, amb l'enemic?

records mesclats

2008-11-13T19:40:00.002+01:00

Els records sovint són tan vagues i tan obacs que es mesclen i es confonen i, de les mescles, en surten records nous, tan vius, tan alegres o tristos, com els originals.

Recordo que algú una vegada em va comentar que havia vist un cotxe amb la matrícula “GRA”.
Però això és impossible perquè les matrícules no tenen vocals.

De vegades, fins i tot penso que potser he estat jo que ho he vist. ¿I si resulta que sóc jo que dibuixo i esborro sentiments i records com em plau? ¿I si reciclo el sentiment d’una cançó trista per fer-la viure en cors i amors arreu del temps? Ni estimar ni ésser no porten mai obligació amb ells. ¿Qui sóc i qui vull ser? ¿Qui estimo i qui vull estimar? Potser són coses que sempre han estat així d’ençà que va existir el primer home i jo me les vull personalitzar massa, perquè per mi són més importants les persones que estimo que el món i la història, independentment de com hagin esdevingut mai les coses. Però el món no s’atura i ni jo ni el meu món particular no som més que pols que un dia volarem cel enllà envoltats de roselles i de clavells --això de les flors, ho dic abellir-ho i treure'n dramatisme--.

Espero que almenys les nostres històries perdurin al llarg del temps d’una manera o altra, per insignificants que siguin.

Hold me again, sisplau.

la nena que només tenia tres cabells

2008-10-19T01:54:00.006+02:00

Hi havia una vegada una noia que només tenia tres cabells.
-Mare, mare, que em faràs una trena?
Aleshores, dels tres cabells, li'n va caure un. La nena, tanmateix, va dir:
-Tant és, mare. Que me'n faràs dues cuetes, però?
Just ho va acabar de dir que, llavors, dissortadament, li'n va caure el segon.
-No t'hi amoïnis, mare! Me'l deixaré suelto.

Aquesta història és molt tràgica i commovedora. A mi sempre em deixa amb el cor tot encongit. És trista, i dura, i en poques ratlles li agafes molt de carinyo a la pobra nena. I això que no sabem ni com se diu.

De totes maneres, és una història que només serveix per explicar que algunes paraules faríem bé d'acceptar-les, perquè cap altra paraula no hauria tingut aquí el mateix efecte que "suelto".

a bord

2008-10-14T21:06:00.005+02:00

De vegades, els esdeveniments, els nervis, les emocions, fan que les persones siguem precipitades.

De bon començament podríem pensar: "Deixem que les coses segueixin el seu curs natural. Els rius flueixen per naturalesa al seu temps, ni massa de pressa ni massa a poc a poc. Si deixem que les coses vagin amb el temps que els pertany, sense precipitar-nos, arribarem a port sense haver-nos marejat durant el viatge".

Podria semblar un raonament lògic, però res no ens assegura que aquest port a què hem d'arribar sigui un bon port.

És una mica frustrant. De vegades em demano si realment val la pena tot aquest viatge. Suposo que caldrà tenir confiança, i que, com deia la cançó, tan sols cal deixar que el vaixell segueixi el seu rumb i ell ens conduirà, seguint les petjades que ens han deixat els somniadors.

Talment com un viatge en vaixell, el temps d'espera que tenim des que embarquem fins que arribem a port podem aprofitar-lo per pensar, per contemplar el paisatge, per culturitzar-nos, per llegir, per entretindre'ns...

Doncs potser tampoc no està tan malament!, però, a vegades, malgrat tot, els viatges se'ns fan llargs.

hi ha tristor arreu

2008-10-11T01:05:00.000+02:00

Aquesta setmana no sé què passa, però sembla que la gent s'hagi posat d'acord a fer tothom cares de pomes agres. Que hi ha cap motiu en concret? Ha passat res? Em demano si tota la culpa ha estat de la tardor o del fred. Ja pot ser, perquè alguns dies m'he llevat amb ganes que fos hora d'anar a dormir --i que les hores passin ràpides, sisplau--. Sembla que hi hagi hagut un conveni internacional o alguna cosa així; si no, no m'ho explico.

Ahir, assegut a la taula d'un bar petit i mig abandonat, contemplava, arraulit, tota la gent que passejava Rambla amunt i Rambla avall. Jo me'ls mirava, tots i cadascun dels centenars i milers de persones que desfilaven, amb atenció en cada individu. No sé si cap d'ells es devia fixar en mi, però jo sí que em fixava atentament en detalls, en rostres, en jaquetes. La majoria caminaven sols, però també n'hi havia que anaven en parella i d'altres en grups. M'imaginava què devia ser de les seves vides: alguns devien sortir de la feina, altres devien sortir a divertir-se, altres potser vagaven sens rumb per airejar-se. Alguns d'ells potser havien tingut un dia dur, però arribaven a casa i algú els hi esperava, i potser això els havia fet mantenir-se vius tot el dia. D'altres potser havien tingut un dia molt bonic, però ara estaven moixos, rumb a casa, perquè no hi trobarien res ni ningú per fer-los feliços. D'altres caminaven esmaperduts, que potser el dia havia començat dolent i acabava pitjor. Per què vaig tenir la sensació que aquests eren la majoria?

Sembla que corren uns temps un xic amargs. Potser és per la crisi econòmica. Qui ho sap? El cas és que aquestes cares tan apagades no fan sinó desanimar fins a les nines més alegres de l'aparador de joguines. Suposo que una cosa porta l'altra. És una mica com una plaga, allò que punxa algú i a poc a poc es va estenent; no afecta tothom, però sí que afecta molta gent. I, fins quan durarà? Fins que una altra plaga de més bonança piqui algú? I si llavors no afecta ningú?

Sisplau, procurem de mostrar una mica de joia, que sovint hi ha gent arreu que intenta fer un somriure, però si anéssim tots així es desavindria tothom de seguida per protegir-se. Com va dir la Vicky del "Com pot ser que t'estimi tant", "Al món sempre hi tenim algú que ens estima, però de vegades estem massa tristos per adonar-nos-en. I tu estàs molt trista...".

Dry your tears with love.

digues-me

2008-10-07T22:13:00.000+02:00

Digues-me que cap esperit no ha pogut sentir el teu alè d'ençà que vaig respirar-te per darrera vegada. Digues-me que no has sigut enlloc des que et vaig demanar que fossis només per a mi. Digues-me que has estat perdut, digues-me que no t'ha vist cap raig de sol, que envejaria fins l'ombra que voldria assemblar-se't. Digues-me que res ni ningú no t'ha sentit, que has tornat boig de desídia per mi, o tornaré boig de gelosia.

som uns envejosos!

2008-09-19T18:22:00.003+02:00

Cada dia que passa és un món nou que has viscut i en què han passat coses ben curioses. Sovint no ens n'adonem, però de vegades trobem perles molt boniques que ens fan pensar: gràcies, senyor, per haver-me il·luminat en el dia d'avui. Gràcies a un company de feina, he vist la llum.

Bé, resulta que a la tele han fet la desfilada de moda que fan cada divendres; com que això no ho subtitulem, s'han ficat a comentar que si tal se n'anava al llit amb no sé qui i tal altre amb no sé quants, i llavors han parlat de les tendències sexuals del dissenyador de roba que presentava la desfilada. A mi aquesta mena de temes em semblen superficials, però vaja, a segons qui el pot picar la curiositat de si en Quimet se n'ha anat al llit amb en Pepet o amb en Cisquet. Ho comprenc.

Però bé, un cop comentades les xuclades d'espàrrec que fan o deixen de fer els modistes, "perquè la meitat de modistes són gais", suposo que han pensat que hi calia aprofundir i, entrant, ara ja sí, en el si de les persones, de la personalitat i de la feina, han comentat: "No entenc com els modistes gais s'atreveixen a dissenyar. No en tenen ni idea. Els gais són gais perquè envegen el cos de les dones, l'envegen perquè no el poden tenir, però no el coneixen; llavors, com han de saber ser modistes per a dones si no saben quin cos tenen?".

Si és que som uns envejosos!

coses d'escala

2008-09-18T23:31:00.001+02:00

Avui finalment han vingut a cobrar el rebut de l'escala. En principi és una cosa que es passa a cobrar cada mes, però jo en devia cinc... o.o

El cas és que ha estat una situació molt surrealista. Han trucat a la porta, i, esclar, he obert. Ja tenia els calés preparats i tot. Bé, doncs, en obrir, he sortit al replà i he ajustat la porta perquè no em fugissin els gats, i la senyora del rebut se m'ha quedat mirant amb una cara espantosament d'al·lucinada com dient: "Què fa aquest foll?!", com si fos una cosa tan estranya sortir al replà i ajustar la porta quan ve algú a cobrar. I llavors, diu: "Ah, esclar, els gats! Hahahahahahaha" i vinga a riure com una boja. Aleshores, han obert la porta els veïns del davant: una dona molt simpàtica, la típica iaiona catalana, molt amable i agradable i amb un accent ben bonic. Ha obert la porta amb una bata rosa d'estar per casa, i ens ha saludat, i llavors ha dit: "Aaaai! Però si tu ets el noi que estens la roba! Ooooh, molt bé, eh? Ho fas molt bé. És que sempre el veig --li explica a la dona del rebut-- estenent la roba, esclar, com que som veïns de porta per porta el veig quan estén, hahahaha! Doncs ho fas molt bé, eh? Sempre la posa tota ben posada, recta i ben llisa, molt bé, molt maco. M'agrada molt que estenguis la roba". I, mentrestant, hi havia el marit de la senyora passejant, de fons, amb la seva bateta fina i les sabatilles d'estar per casa. No sabia jo que la gent es fixava tant en si la roba l'estenia bé o malament. La dona del rebut hi ha afegit: "Ah! Estens tu la roba? I com t'ho fas amb les caques dels coloms? No et taquen tota la roba?". Eh? Què? Ja els planyo, els veïns de dalt, si sempre tenen la roba plena de caques, però aquí a l'entresòl no tenen per costum cagar les vint-i-quatre hores del dia, faltaria més.

Llavors la senyora de bata rosa ha dit: "Ai, molt bé, és que no conec pas gaires nois de la teva edat que estenguin la roba, ni que ho facin tan bé com tu. Ai, però sempre pateixo perquè tens la roba allà estesa tot el dia, sempre tinc l'ai al cor". Bé... "A vegades et descuides alguna cosa estesa". Sí. Si hi ha alguna peça que encara no és eixuta doncs la deixo més estona. Però em fa molta gràcia. És molt maca aquesta senyora. Bé, quan s'han cansat de comentar com estenc la roba (encara pateixo pels veïns de dalt: com s'ho fan per estendre la roba i lluitar contra els coloms?), llavors la dona del rebut m'ha ensenyat el que s'havia de pagar, però molt dissimuladament, com si m'hagués de fer vergonya que la veïna sabés que feia cinc mesos que no pagava. Bé, potser seria normal que me'n fes. I llavors m'ha dit: "És això --assenyalant un paper on deia: 105€--. Paga'm el que vulguis". Com? "Paga'm el que vulguis"? He qudat parat. Ho he pagat tot trinco-trinco, però els propers mesos m'ho pensaré, tu, perquè si haig de pagar "el que vulgui" doncs m'estimo més no pagar res.

En fi, coses d'escala.

llet

2008-09-13T02:31:00.003+02:00

Com que ja sabeu que tinc molts contactes universals i de prestigi arreu, mai no desaprofito oportunitats per ajudar un bon amic. És per això que, en aquesta ocasió, per protegir una amiga, he ficat mà ens uns assumptes per prohibir el consum de llet en qualsevol àmbit; així doncs, a partir de dissabte 13 de setembre de 2008, sense cap mena d'excepció, serà prohibit el consum de llet i succedanis arreu del món en qualsevol circumstància o àmbit, sense que sexe ni religió hi puguin influir. Aquesta llei serà perenne i universal, i qualsevol persona que tingui sospites que algú en pugui prendre ens haurà d'avisar per tal que puguem prendre les mesures necessàries.

Estem estudiant també la possibilitat d'exterminar completament la raça de les vaques, perquè mai no en quedi cap, però encara no les tenim totes de si fer-ho o no, perquè, és que són tan bufones...

la gradació de les oques

2008-09-08T14:14:00.000+02:00

Si dues oques entre elles tenen una gradació de vuit, i dues altres oques potser tenen també una gradació similar (no és un problema de matemàtiques), ¿què en podem pensar? Les oques es graden de vuit i això les fa tenir unes similituds i unes diferències; en algunes ocasions, coincidiran de manera de pensar, però moltes altres coses les veuran diferents. Ara no sé per què se m'ha acudit ficar l'exemple aquest amb oques; en fi, que llavors, també hi hauran altres oques amb gradacions similars, però, ¿les diferències entre aquestes dues oques seran les mateixes que hi han amb les dues primeres? És a dir, l'oca de la gradació gran tindrà unes diferències amb l'oca de gradació mitjana, però l'oca mitjana tindrà unes diferències, potser similars, potser diferents, amb l'oca de la gradació petita. Ah!, ¿què és la gradació? ¿L'oca gran i la petita tindran gaires més diferències o potser resultarà que tindran gradacions tan distants que, fins i tot, s'assemblaran més encara? La mateixa por que l'oca mitjana té de l'oca gran, ¿la deu tindre també la petita en referència a la mitjana? O, és més, ¿a l'oca mitjana li fa por, potser, la mateixa por que l'oca petita deu tindre d'ella? Potser a qui li fa més por és a l'oca gran. O potser a la mitjana. O potser a la petita.

Les oques... Les oques...

PD: He buscat "goose anime" ("oca anime") a un conegut cercador d'internet i, en comptes d'oques, m'ha sortit aquest cupido tan bufó. Ja sé que no hi pinta res, però no he trobat cap altra imatge.

l'arracada que no es pot treure

2008-08-26T21:48:00.000+02:00

Ell sempre havia volgut tenir alguna cosa especial, diferent de qualsevol altra. No calia que fos res de l'altre món: simplement, quelcom de bonic que no fos res habitual de la ciutat, quelcom d'original. S'ho va rumiar molt i molt, i s'ho va rumiar més encara i va tenir molts dubtes, i al final s'ha comprat una arracada. Sí, una arracada; en sembla una com qualsevol altra, però no ho és pas: és una arracada de pressió, d'aquestes que s'injecten a la pell fent força i ja no se'n treuen. Per fer-la destacar --n'està molt orgullós--, se l'ha posada a la cella.

Pot semblar que aquest fet no és res d'especial, però no és així: aquesta arracada fa la forma d'una llança punxeguda, i travessa la cella, elegantment, de biaix. El to especial és que duu un cèrcol enganxat al bell mig del pal. L'hi manté ferma i inamovible, clavat al tronc, i envolta tota la pell per fora; hi és soldat, formant base i essència del tot.

Això la fa ser l'arracada especial, i alhora l'arracada permanent: un cop posada, ja mai més no se'n pot treure; si la vols treure, l'has de trencar. I això el turmenta, perquè se l'estima molt i li agrada més que cap altra cosa del món, però sap que, si mai se la voldrà treure, la perdrà per sempre més. I això, alhora que l'empeny a voler-la conservar per sempre més, també l'empeny a voler-se-la llevar de seguida per desempallegar-se del turment.

coses boniques

2008-08-23T00:06:00.005+02:00

Coses boniques per guanyar, però coses boniques per perdre.

Suposo que sempre acabem pensant coses iguals. Si més no, jo. Vull pensar que no sols jo. Voldríem sumar i sumar coses boniques, però de vegades en sumar coses boniques hem de sumar coses lletges addicionalment: vénen incloses en el paquet i no podem fer res per evitar-ho; sovint tampoc no ens importa tant, però de vegades sumem més coses lletges que boniques, i llavors això no ens agrada. Voldríem sumar-ne només de boniques, esclar. I de vegades potser arriba un punt que potser ja n'hem sumades tantes que, per poder-ne sumar més, n'hem de restar, sense poder eludir-ho. Grrrgh.

És el tarannà perenne. Això es podria aplicar, suposo, a moltes coses de la vida. Potser algú ha pensat en coses materials, però jo penso que això es refereix molt més a coses de l'esperit o a béns no materials, com ara amistat o amor, però sobretot també es pot afegir a altres coses (com ara, no ho sé: una situació laboral, estabilitat, tranquil·litat).

afligit

2008-08-21T23:46:00.000+02:00

Hom sempre pot tindre un dubte lèxic o voler cercar el significat d'una paraula per conèixer-ne el significat exacte i més precís. Jo mateix he hagut de fer-ho: cercava paraules sinònimes de "tristor" o "abatiment", i el diccionari de sinònims m'ha suggerit "aflicció". Sí. Bonica. He buscat al diccionari --en aquest cas, mira, el de l'Enciclopèdia-- què vol dir "afligit" exactament, a vejam què ens diu:

afligit -ida
[de afligir]
adj Que sofreix aflicció.

D'acord. Esclar, ens remet a "aflicció": era obvi. Doncs som-hi, cerquem-hi què vol dir "aflicció".

aflicció
[s. XIV; del ll. afflictio, -ōnis, íd.]
f 1 Estat de qui està afligit.
2 La causa d'aquest estat. Amb aquell comportament era l'aflicció dels seus.

Esclar. Gràcies, m'ho has aclarit tot. Ara hauria de buscar "afligit" per saber exactament quin és l'estat de la persona que està afligida, però no en trauria l'aigua clara.

D'això, se'n diu "el peix que es mossega la cua".

anem endavant: progrés municipal

2008-07-25T23:59:00.004+02:00

Fa una estona m'ha arribat això a les mans.

He mort. Passada una estona, he revifat, però, en alçar-me de terra he tornat a veure el pamflet i he tornat a morir i Déu ja no m'ha deixat tornar a la terra. Vull que vingueu amb mi, sisplau: per això us deixo això, perquè ho vegeu i em feu companyia. ^_^

No és conya. Ja sé que a mi aquestes coses m'afecten massa, però em fa l'efecte que això ja passa de taca d'oli. Primer he pensat que devia ser una broma, però va ben de debò. Un cop superat l'ensurt inicial, he provat de llegir-m'ho tot, però hi he trobat a faltar tantes lletres, n'he vist tantes d'alterades, tantes dislèxies, tants accents estranys, tants verbs conjugats a la babalà, he vist aquestes estructures sintàctiques tan desastroses, els anacoluts, frases mig acabades... Que us ho dic de debò, se m'ha regirat l'estómac. Ja veurem què prendré demà per dinar.

Petonets per a tots,

Jordi, des de l'olimp

PD: Qui sigui capaç de llegir-s'ho tot seguit, d'un sol cop, sense tenir cap taquicàrdia tindrà premi!
PD2: He provat d'encerclar les faltes en vermell, però no m'hi he vist amb cor ni tinc prou bolis per casa...

camí fosc

2008-07-18T14:42:00.000+02:00

I, ansiós de retrobar aquella llibertat que li havia estat presa, l'individu vestit de caputxa negra va prendre el camí més trist, llarg i obac que va trobar. No li va ser fàcil de trobar-lo, car va haver de cercar arreu del món, tot sacrificant totes les mostres d'afecte que li havien donat... Però, tot i la duresa, va recórrer el camí de l'inici al final, sofrint i plorant, nit i dia, mes rere mes, per arribar al seu destí final: la solitud, la solitud lliure. I això, agradi o no agradi, sigui trist o no ho sigui, sembli absurd o no, mai ningú no l'hi podrà retreure.

perfecció imperfecta

2008-07-15T20:06:00.001+02:00

L'altre dia pensava en la imatge de perfecció que ens fan tenir algunes persones d'elles mateixes. Suposo que tots en devem conèixer alguna. Almenys jo sovint m'he trobat persones que, potser involuntàriament, m'han fet imatge de perfecció, com si tot allò que els passés pel cap fos bo i ho fessin bé. De vegades, potser, persones amb mancances habituals d'actituds quotidianes, però que tenen un do especial per a alguna cosa, o que sembla que, en un aspecte concret, no els pugui superar ningú.

No sé per què, me n'he anat trobant uns quants, d'aquests: algú que escriu perfectament, un tarannà diví, algú que sempre dóna els millors consells, algú que canta com ningú, etc. I, ep!, que no està pas malament que tinguin un do especial per a alguna cosa, però ningú mai no és perfecte. Ni el millor escriptor del món no escriu sempre bé. I crec que això és més contraproduent que cap altra cosa, perquè si algú escriu bé i punt, el dia que fa una falta se li diu i ja està, però el més gran geni de l'escriptura, el dia que en cometi una, tothom s'endurà les mans al cap.

M'estimo més ser bo en algunes coses i dolent en d'altres, però no arribar mai a ser brillant del tot en res, perquè el dia que pixés fora de test llavors tothom s'espantaria. Almenys jo he tingut aquesta sensació recentment amb algunes persones, que potser m'han semblat aparentment perfectes però llavors han dit o fet alguna cosa errònia: alguna cosa que una altra persona hauria fet i hauria passat sense pena ni glòria però que, en canvi, feta així, ha fet el to fora, barroera, com si fos la gran esllavissada del segle.

També penso que aquestes coses potser també són individuals, i que una persona per uns pot ser perfecta i per d'altres potser és una més d'entre totes. No ho sé, si jo, anys enrere, veiés mai que la Rodoreda fes una falta grossa en un text i que no la corregís, potser pensaria, "¿com pot ser que hagi escrit això i no s'hagi adonat que ha fet una barbaritat més grossa que una casa de pagès?", però potser a un altre no l'impactaria tant, o potser ho trobaria normal perquè no l'admiraria gens ni mica. Ella també n'és un bon exemple, perquè com a escriptora per mi és de les més grans, però sovint es comenta que com a persona ens deixava massa per desitjar.

Sé que alguns et troben ingènua i, més aviat, tirant a trivial; fan veure que no vals la pena, que ets alienant, que ets superaddictiva; d'altres, que ets entabanadora i la més eficaç ruboritzant... Però jo sé que, d'amagat, tu a tots ells els fas volar. Vull saber-ho tot de tu, investigar el que vas viure; vull tenir-ho tot de tu, els plors i també els somriures, tafanejar les veritats i rastrejar les mentides.

La casa azul, "Vull saber-ho tot de tu"

Un dia hauré de fer una dissertació filosòfica sobre la relació que hi ha entre els articles que escric i les imatges que els adornen.

la trista i melangiosa història de la granota que no podia dormir

2008-06-02T20:32:00.005+02:00

De vegades em demano si l'atzar celestial es rebel·la amb follia contra les granotes malastrugues. ¿Quin interès hi deu tenir, ai pobre d'amfibi?

Aquesta nit ha estat una mica horrible per algun amfibi de l'ordre dels anurs. Per algun motiu que encara no ha estat desxifrat ni comprès per cap dels més erudits cervells de la raça humana, aquesta nit, una granota que dormia en un pis del carrer d'Hercegovina s'ha despertat a dos quarts de cinc de la matinada amb ganes de beure aigua --em demano si a la resta de granotes del país els ha passat el mateix--. En havent begut i, doncs, satisfeta la set, ja no li ha estat possible de dormir més. Quan, dues llargues hores després, la granota ha estat a punt de conciliar, per fi!, el son de nou (fase anomenada "trance"), un raig del primer sol del matí, petit i intens, l'ha enlluernada de tal manera que s'ha desvetllat de nou --i de poc que no s'ha quedat cega, val a dir-ho--.
Quan, mitja hora després, la granota ha estat a punt de tornar a conciliar el son, ha tingut un somni d'aquells que de vegades hom té, que somia que ensopega i cau i es fot un esglai com un temple. I vinga, som-hi.
Quan, per tercera vegada, la malaguanyada granota ha tornat a estar a punt de conciliar el son, un despertador que incomprensiblement estava programat a les vuit del dematí ha començat a sonar ben fort --amb l'ensurt consistent--, i la granota gairebé s'hi queda.
I quan, per quarta volta, la granota, mig morta, ha estat a punt de conciliar el son, ha estat l'hora dita de llevar-se per eixir al carrer i ja no ha tingut l'oportunitat de dormir més.

Jo, el narrador, estic consternat. ¿Qui l'hi explicarà, i com, aquest incomprensible esdevenir torracollons de l'atzar? ¿I qui li guarirà la son?

una cosa molt important

2008-05-13T23:02:00.001+02:00

Vull dir una cosa molt important: em moro de son. No sé si és literal, però, en qualsevol cas, un “gairebé” no hi fa curt. Em pesen tant les parpelles i el cos en general que no sé si sóc de carn i ossos o de fibra i ònix. Diria que fins i tot em fa mal. Traient la roba estesa potser em marxaria la son, però, ¿qui gosaria privar-me d’unes ratlles de paraules buides? Si fins i tot en una circumstància així la gent llegeix i escriu, vol dir que, sobretot, la buidor ens omple la vida. I que, malgrat tot, no debades, el sofriment ens entreté una estona. ¿No us ho sembla? Jo ja sé el que em dic. Si goseu reflexionar-hi, potser traureu l’entrellat de tot plegat. I, després me l’explicareu, ¿oi?

cinc pometes té el pomer...

2008-05-09T02:30:00.003+02:00

...i, de cinc, una en caigué.

¿Per què ens hem passat la vida repetint que una en caigué i mai ningú no s'ha dignat a collir-la?

Pot semblar absurd, però no ho és pas. És molt senzill descriure situacions i ser-ne el narrador des del banc assegut. "Cinc pometes té el pomer. De cinc, una en caigué". Però més mèrit té el narrador que, en havent compost la cançó, s'alça del banc per collir-la i donar-li un cop de mà.

Tots caiem. Tots ensopeguem. Tots tenim els nostres defectes i les nostres virtuts. I avui, llegint coses que potser no hauria d'haver llegit, m'ha sabut greu no haver-me alçat a collir aquella pometa que va caure del pomer. Espero que, quan gosi alçar-me per collir-la, no s'hagi marcit.

Si mireu el vent d'on ve, veureu el pomer com dansa.

the real folk blues

2007-11-09T01:20:00.002+01:00

Ha passat massa temps per plorar per tu.

Amb un ull miro el demà, i l'ahir amb l'altre.

Tant de bo pogués tornar a dormir en pau...

¿Quant hauré de viure més, per curar-me?

Que algú plori per mi:

de la foscor jo vull fugir.

The real folk blues. La vida és

com un riu fangós i només esdevé

una vegada, i el bo i dolent

de les coses són com la cara i creu d'una moneda.

http://www.amiboshi.net/